‘1913. Un año hace cien años’ de Florian Illies

Algú hauria d’explicar algun dia què fa que la gent tingui aquest deliri per celebrar els números rodons. Que si fa cent anys que va néixer fulano o va morir sotano, que si en fa dos-cents de tal Constitució o de qual guerra, … En fi, segurament és falta d’imaginació o potser és degut a que és més fàcil comptar de cent en cent que de vint-i-nou en vint-i-nou. Doncs bé, apart de tots els 1714 haguts i per haver que ens surten (i surtiran) per les orelles, ja ens podem anar calçant amb les efemèrides de la 1WW (anglicisme sintètic per designar la Primera Guerra Mundial).

    Aquesta iconoclasta amonestació de les desenes i les centenes se m’apodera arran de la publicació de “1913. Un año hace cien años” de Florian Illies. Amb aquest títol no cal ser gaire perspicaç per treure conclusions. Efectivament, va d’això, de les coses i cosetes que van passar fa cent anys, un any abans de l’inici de la 1WW. Abans que res, dir que el llibre és francament interessant, ben documentat, amb una habilitat encomiable per encadenar fets aparentment dispersos i un alè poètic de gust refinat que ha permès l’aparició d’un llibre a priori històric en una editorial de clara vocació literària com és Salamandra. Tot i així, se m’acuden vàries preguntes. Si Illies ha elaborat un llibre de clara ascendència germànica, amb Viena, Berlín, Praga i Munic (i París d’estrella convidada) com a focus d’acció principals, amb tots els seus artistes atapeint el llibre, a sant de què treu el nas un personatge com Louis Armstrong si no és per una pòstuma vocació d’universalitat en veure que la història li havia quedat massa centreeuropea? Si Illies s’ha inclinat per un retrat cultural de la Europa pre-bèlica, on s’imposen pintors, escriptors i músics, calien els petits apunts de política internacional que, més que introduir-nos en un clima de confrontació imminent, sonen a insignificància històrica? Per què s’esmenten molt més personatges com Hitler o Stalin, protagonistes de la 2WW, o els emperadors Guillem i Francesc Josep, irrellevants políticament, que no pas els veritables responsables estratègics del conflicte? És necessari telegrafiar la notícia del naixement de personatges desconeguts (Wikipedia dixit) si no és per una falta de convicció en una història social quan creus culpablement que t’ha sortit una història massa elitista? Segurament són preguntes menors, però pertinents si un té el convenciment de que l’autor havia projectat una història cultural de CentreEuropa, de la que ja es pot apreciar en la bibliografia que n’és un consumat especialista, i ha acabat entregant-se a una mastodòntica pretensió de no deixar res ni ningú fora d’escena.

    Resumint, “1913. Un año hace cien años” exhibeix les virtuts d’una enciclopèdia i no pot amagar els defectes d’un almanac. Com a enciclopèdia, admira la seva capacitat per involucrar el lector curiós i sotmetre’l als mecanismes d’enviament i reenviament propis d’aquest mitjà. Com a almanac, es veu llastrat per la necessitat d’obeir les lleis cronològiques i això l’obliga a un encarcarament que no el beneficia. Ara bé, si ens saltéssim el condicionant cronològic, tindria raó de ser aquest llibre? Vist que el patró temporal és condició sine qua non, i que sempre és lleig preguntar per qüestions d’edat, hem d’admetre que Florian Illies demostra tenir molta mà esquerra per dissimular les arrugues de l’edat i molta habilitat per captivar-nos amb relíquies de fa cent anys.

    Esteve [20 d’agost de 2013]