‘1914’ de Jean Echenoz

 Preparats tots pel centenari del 1914, res millor que començar per la novel·la que dóna el tret de sortida i que, des del mateix títol, ens anuncia el trending topic literari internacional d’aquest any. “1914” de Jean Echenoz és, ni més ni menys, això, una novel·la sobre la Primera Guerra Mundial i una novel·la de Jean Echenoz. Aquesta tautologia mereix una explicació. Que és una novel·la sobre el conflicte mundial del període 1914-1918 salta a la vista, perquè Echenoz, si per alguna cosa destaca en els seus paratextes, és per la seva concisió i el nul esforç imaginatiu emprat a l’hora de batejar els seus llibres. Ravel va sobre el músic Ravel, Córrer va sobre un corredor, Relámpagos va sobre un pioner de l’electricitat. Títols curts i definitoris. Vist el panorama, quin títol millor per tractar la Gran Guerra que 1914? Echenoz no enganya: el que llegeixes és el què hi ha.

    I d’altra banda, Jean Echenoz és sempre Jean Echenoz. No es traeix en cap moment, no pretén ser enciclopèdic ni exhaustiu, els personatges no prenen cos a força de descripcions inacabables ni d’anècdotes espúries, són volàtils i lleugers com un au de pas, entrevista fugaçment i no per això menys recognoscible. Mira que el tema convida, poca broma escriure sobre una guerra que va durar quatre anys, matèria interminable per qui vulgui esplaiar-se, les batalles, els homes, les rutines, la traïció, les desercions, el clima, el terreny, la reraguarda, les seqüeles, la victòria i la derrota. Doncs Echenoz, com en la seva narrativa anterior, es proposa desmuntar la màxima ars longa, vita brevis i, com si es tractés d’un mitjó, li dóna la volta i construeix una novel·la en la que vita longa, ars brevis, en la que en menys de 100 pàgines albirem tots els aspectes de la conflagració, la multidimensionalitat humana, la densitat emocional de l’existència continguda en unes vides, les dels combatents, condemnades a la brevetat, i tot gràcies al mestratge sintètic de l’escriptor francès. Fent ús d’un altre aforisme, a Echenoz res humà li és aliè i això no sorprèn perquè es consideri en entredit la seva capacitat artística, sinó perquè sembla impossible fer encabir tan vast panorama en el petit format d’una foto fixa. Podent-se valer de mitjans espectaculars (el tema ho permet), aposta pel retrat minimalista, nu i concís, i una guerra que demana un dinamisme de grans mobilitzacions, d’enfrontaments a vida o mort, de confrontació inacabable, es transforma en mans d’Echenoz en  un homenatge a la immobilitat, a la rutina de les petites coses, a l’estatisme de qui espera ordres i, en definitiva, al quietisme indefinit. Del perpetuum mobile a la imatge congelada.

    Qui esperi de “1914” mar agitada es trobarà amb mar plana. Qui suposi que “1914” no és res més que un opuscle lleuger i destinat a l’oblit es toparà amb una obra magna, d’una consistència tan espessa com el fang de les trinxeres i tan memorable com l’esclat d’una granada. Això sí, caldrà posar-se la careta de gas, perquè l’aire que es respira durant la seva lectura conté tota la toxicitat de les guerres i, d’una manera o d’altra, ens converteix a tots en víctimes col·laterals.

    Esteve [7 de gener de 2014]