“Sidra con Rosie” de Laurie Lee podria ser una més d’aquell bon grapat de novel·les autobiogràfiques que retraten l’infància de l’autor en un poblet de la campanya anglesa. Des del punt de vista argumental, no ofereix res diferent a aquelles mirades nostàlgiques que descriuen uns paratges idíl·lics i uns records farcits de sentiment i que han conformat en l’autor el descobriment del món i de sí mateix i que, pel senzill fet de formar part d’un bagatge comú, no aporten res que no coneguem en primera persona o que haguem descobert mitjançant la tradició autobiogràfica literària a través d’altres autors. Efectivament, Laurie Lee ens ofereix un molt convincent panorama de les dificultats de supervivència infantil en un mitjà precari, de l’aprenentage escolar, de les relacions veïnals, de l’anecdotari sòrdid dels seus habitants i dels estranys que s’hi han barrejat, de la família i les seves relacions d’amor i poder, de la malaltia i el seu guariment, de la idolatria envers els adults, dels cicles estacionals i de l’excepcionalitat de les tradicions i les seves celebracions i, finalment, de les dues grans iniciacions en la vida adulta d’un anglès, la beguda (en aquest cas la sidra) i el sexe (en aquest cas la Rosie). Aquí hi és tot i cada capítol és una tessel·la i totes unides formen aquest mosaic sobre la infància. La fascinació d’un infant per les pors nascudes del desconeixement i per les alegries sorgides del descobriment s’emmarca en el ruralisme primitiu i desguarnit de la semi-civilització i és aquest aire pastoral el que fa de l’admiració insubornable de l’autor pels escenaris de la seva infància una ègloga moderna.

    Precisament és això, aquesta incontinència poètica de Laurie Lee, aquest lirisme emparat en magnífics recursos narratius, el que fa esdevenir la quotidianitat dels primers passos en un llogaret qualsevol perdut en la muntanya en una oda a una Arcàdia feliç. Laurie Lee era poeta i això es fa palès en la  recreació d’una infància que beu dels records dels sons, els gustos i les sensacions primàries de la innocència guarnits amb magistral perícia expressiva, convertint una sèrie de llocs comuns en una evocació particular i diferenciada d’un món conegut narrat en clau de rememoració sentimental. Els temors i els estupors infantils adquireixen proporcions mitològiques i la rutina de la vida campestre es transforma, en virtut de la prosa evocadora de Laurie Lee, en una faula en la que les conseqüències de les accions es materialitzen en preceptes pedagògics.

    Laurie Lee fuig d’una aproximació narrativa fiada a una veu infantil que acapari el relat amb aquell to de puerilitat i innocència que tant s’ha emprat amb la intenció de dotar de versemblança i naturalitat allò que només es pot narrar amb espontaneïtat quan qui ho narra és un nen. L’escriptor n’és conscient del pas del temps, de la llunyania de les experiències, i decideix prendre perspectiva i transformar la sordidesa dels fets ancorats en el passat en la poètica evanescència del record present. Això el porta a un exercici de magnificència dels records, només possible quan el propòsit d’explicar una realitat, de natural lacònic i concís quan es realitza simultàniament a l’esdeveniment, s’adultera amb el pes del temps transcorregut i amb la sana toxicitat de les experiències viscudes en l’interval, multiplicant-se amb profusió adjectival i hiperbòlica descripció. “Sidra con Rosie” acull el millor de la prosa i el millor de la poesia en un equilibri difícil i freqüentment antinatural degut a la incompatible densitat de dos materials irreductibles. Si Laurie Lee va aconseguir-ho amb la deliciosa modulació que transmeten les pàgines d’aquesta novel·la, bé val la pena deixar-se portar per la tonada i gaudir relaxadament de la música.

    Esteve [4 de desembre de 2014]