“Así Empieza Lo Malo” es una novel·la que comença  a l’estil de Góngora i acaba a la manera de Descartes. Vaja, una frase de presentació ideal per desanimar al més entusiasta dels lectors (especialment, a aquells que no coneixen Marías). Góngora, sinònim d’escriptura enrevessada i plomissa, recaragolada i hermètica, i Descartes, epítom d’una manera de narrar i pensar endreçada, lògica i racional. És possible aquesta combinació? Sí. Ofereix algun plaer la barreja? Sí, sí i sí. Començar aquesta ressenya amb aquest tipus d’incontinències obeeix només a la voluntat de secundar Javier Marías i allunyar, així ja, d’entrada, aquells lectors indignes de la seva obra. Javier Marías posa el llistó ben alt, no cerca conquerir nous lectors rebaixant els nivells d’exigència, ans el contrari, es proposa sembrar de mines les pàgines inicials per a foragitar els displicents i atendre només aquells que no s’espanten a les primeres de canvi. Si aquest paràgraf introductori esdevé col·laborador necessari o simple inductor d’aquest delicte anomenat “abandonament immediat de la darrera novel·la de Javier Marías”, benvingut sigui. I segurament no seria el propi Marías qui m’ho retrauria.

    Després d’aquest prolegomen de desànim, cal dir que “Así Empieza lo Malo” és (una vegada més) una novel·la esplèndida de Javier Marías. En les novel·les de Marías pot donar-se una espècie de confusió a l’hora de fer hipòtesis sobre l’engranatge fundacional, perquè pot semblar, per la consistència dels temes que tracta i per la transparència del missatge que vol transmetre, que parteix d’una idea clara per configurar la trama i que aquesta avança impulsada per la inèrcia de la idea. A “Así Empieza lo Malo”, la idea motor és el rumor, més que les simples enraonies les acusacions inculpatòries, tant se val si fonamentades o no. L’enverinament que es deriva dels rumors, la necessitat de confirmar-los o de desestimar-los, i la tergiversació que involuntàriament provoquen en la imatge que tenim dels demés són la pedra angular sobre la que Marías edifica magníficament l’estructura de la novel·la. Ara bé, la confusió abans esmentada ve provocada pel fet que, al costat d’aquesta bastida rigorosa i magnificent, treu el cap la sospita que, en realitat, tot aquest monument literari sorgeix d’una frase presa al vol o d’una anècdota fugissera, evidentment extreta d’algun dels grans mestres de la literatura universal a qui admira. Si a Los Enamoramientos era Balzac qui exercia de mestre de cerimònies, en concret l’excusa argumental de El Coronel Chabert, a “Así Empieza lo Malo” és Shakespeare, des del mateix títol, qui s’ensenyoreix de la narració, de tal manera que pot semblar que la frase en qüestió sigui el carret, la canya i el fil que aconsegueixen treure a flotació la història. Tot això, tant el contingut, la rumorologia emmetzinadora, com el continent, l’emblema shakespearià, conflueixen gens fortuïtament en una crítica de la societat post-franquista en la que la puresa moral i el passat lliure de culpa són elements en contínua discussió, susceptibles de ser desemmascarats, però a la vegada exposats a un desitjable passar full. Aquí sorgeix el dubte metòdic que Marías, potser en un excés cartesià, es proposa resoldre i que malauradament acaba sotmetent la història a un rigor explicatiu innecessari.

    Si el lector se sent capaç de superar el Góngora de les primeres pàgines i de perdonar el Descartes de les darreres, es trobarà amb un Marías superior, immens en la tragèdia (iniuria mediante) i excels en la comèdia (Francisco Rico, gratias).

    Esteve [21 d’octubre de 2014]