Veritat o llegenda, es diu que quan els estudis de Hollywood van deixar de ser el que eren, empreses dirigides per gent que estimava la professió i s’interessava per tots i cadascun dels detalls del procés creatiu d’una pel·lícula, per passar a ser grans corporacions dominades per comptables i economistes que només entenien el cinema com un negoci que havia de donar diners, els guionistes van haver de canviar la seva estratègia  a l’hora de presentar un guió als productors i, en lloc de d’argumentar fil per randa el seu treball, en tenien prou presentant el producte en termes que poguessin ser assimilats per profans en la matèria. Ja no s’havia de defensar un guió dient que tractava de la lluita entre el bé i el mal que tenia com a conseqüència la destrucció d’un amor impossible. N’hi havia prou presentant-ho com una combinació de Tiburón i Titanic.

    “Intemperie” de Jesús Carrasco seria, segons aquests paràmetres, per a qui vol les coses ben simples, un Cormac McCarthy amb aires d’spaguetti-western. Però de simple no en té gaire aquesta novel·la. Sí que beu clarament del Cormac McCarthy de la Trilogia de la Frontera o de La Carretera, amb aquest personatge del nen que, més que a un periple d’iniciació, se sotmet a un procés d’alliberament, doncs més que de  novel·les de formació, es tracta de novel·les de supervivència. Sí que executa un treball encomiable amb el llenguatge, furgant en el vocabulari per trobar la paraula escaient, servint-se d’arcaismes i mots en desús per crear un ambient petri, àrid i opressiu, no sols pel que fa a la semàntica sinó també a la sonoritat, hereva d’una determinada música, no pas dels àngels, sinó més aviat del dimoni, per fer partícip el lector dels contratemps dels personatges i introduir-lo en un escenari desèrtic i inhòspit mitjançant un llenguatge desèrtic i inhòspit. Vaja, com Cormac McCarthy, això sí, afinitats lingüístiques obliguen, passat pel sedàs del castellà vell d’un Delibes. I, com en McCarthy és habitual, els personatges no tenen nom propi i responen a noms genèrics (“el viejo” o “el tullido” segons Carrasco; “el chico” o “el juez” segons McCarthy), tant pel fet de voler representar, més que una persona, un arquetip, com pel desig de distanciament entre la història i el lector, però un distanciament que es podria anomenar de proximitat, perquè com més indefinit és el personatge que pateix el drama, més a prop estem d’identificar-nos amb ell. Fins aquí, tot molt McCarthy i molt meritori perquè no és gens fàcil de fer. Ara bé, la part que anomenaria d’spaghetti-western fa que el que podria haver estat una novel·la rodona derivi en una novel·la esfèrica, que no és poc. I és que Carrasco s’obliga a un exercici de precisió exterior (ambient, paissatges, esdeveniments, en suma, fisicitat, si es permet la paraula) en una novel·la de poc més de 200 pàginas (sed brevis, gràcies Carrasco), però a costa d’evitar tot intent de profunditat interior de tal manera que el conflicte passa per terra, mar i aire, però mai pel cap dels protagonistes. Tornant al reduccionisme inicial, estem davant del Clint Eastwood del mini-Hollywood d’Almeria més que de l’Eastwood atormentat de Sin Perdón. Segurament és una opció voluntària i mesurada, però li resta entitat a la novel·la.

    Jesús Carrasco, un nom a seguir, ple de possibilitats. La gran novel·la espanyola ja està escrita, però si hi ha algú en el panorama literari capaç d’escriure la gran novel·la mesetària, aquest és, sens dubte, ell.

    [Esteve, 22 de març de 2013]