Aquesta és la història d’un farsant, per una banda, i d’una reinterpretació del mite del ciutadà nord-americà a Espanya, de l’altra. Ben Lerner ha escrit l’antídot a la Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen i als Hemingways d’ambient espanyol perquè “Saliendo de la Estación de Atocha” en res s’assembla al tòpic estandarditzat dels espanyols de sang calenta i temperamentals i perquè, cosa rara, no es parla en cap moment de toros ni de corridas, ni de tablaos ni de flamenc. Lloat sigui Déu, hi ha qui creu que existeix una altra Espanya.

    En efecte, el protagonista d’aquesta meritòria novel·la és un nord-americà que s’estableix a Madrid becat per portar endavant un projecte la finalitat del qual queda difusa en una nebulosa i que es dedica a gaudir de la vida madrilenya tutelat pels seus amics espanyols. Bé, diguem que el seu projecte té a veure amb la poesia i amb la relació entre aquesta i la recent història espanyola. Fins aquí tot molt normal i previsible, però la singularitat del relat prové d’Adam, aquest nord-americà que converteix la seva estada a Espanya en una farsa. El paio no fot brot, la seva inspiració poètica es basa en el plagi i en la tergiversació, parla molt poc espanyol i encara l’entén menys, es passa el dia llegint a Tolstoi en anglès, fuma porros a grapats, es fa amb una bohèmia pija i es passeja per un Madrid modern i cosmopolita com ho faria un calamar pel desert. Això sí, com tot turista anglosaxó, cedeix a la temptació de visitar Granada (ai, Washington Irving in my soul) i Barcelona (ai, George Orwell in my mind), però, a diferència de tots, escapa de Granada sense haver vist la Alhambra i, oh heretgia, s’atreveix a dir que la Sagrada Família és l’edifici més lleig que ha vist mai. Adam, que hauria d’aprofundir en la tradició poètica espanyola, només és capaç de nomenar correctament a Lorca i confusament a Juan Ramón Jiménez i Miguel Hernández, i prefereix acompanyar-se d’un llibret de John Ashbery. Assisteix als atemptats de l’11-M en qualitat d’espectador privilegiat encara que reacciona com el que sent ploure. Els espanyols amb qui es relaciona són glamurosos, atractius i cultes, lluny de l’estereotip racial, i més enllà de les seves vel·leïtats turístiques i el seu escàs coneixement de la geografia hispana, la principal troballa de la novel·la és aquesta incomunicació derivada del desconeixement del llenguatge i de com tots els equívocs es resolen a favor seu pel simple fet de ser estranger: en això sí que seguim sent provincians. Ell mateix s’autodefineix com un frau i, en efecte, no hi ha res més fraudulent que aparentar el que no s’és. A ulls dels altres és un artista compromès i les seves rareses són vistes com a producte del geni i les seves excentricitats com a resultat d’una precària adaptació; ell mateix, però, es reconeix com un farsant, capaç d’inventar-se la mort de la seva mare per provocar compassió o la tirania del seu pare per despertar simpatia. Aquest desdoblament, aquesta duplicitat en assumir la farsa conscient i en transmetre una autenticitat involuntària és l’eix sobre el qual s’estructura tot el relat i el que atorga el seu valor a “Saliendo de la Estación de Atocha”.

    Ben Lerner és, en definitiva, un jove escriptor que frega la trentena i que promet. Podent reduir la seva novel·la a una allau de tòpics sobre la idiosincràsia espanyola per a major gaudi del lector nord-americà àvid d’exotisme, prefereix invertir el seu talent en un retrat demolidor del somni americà a Europa. Ni pàtria ni bandera; millor un porret.

    Esteve [21 de gener de 2013]