Pierre Michon acostuma a ser un escriptor de distàncies curtes. Les seves novel·les solen ser de poca longitud però de molta amplada i innegable profunditat. Semblaria que això limita l’impacte dimensional de la seva obra, però res més lluny de la realitat. Novel·les, relats, en definitiva, tota la seva narrativa està construïda sobre una base tridimensional que no tenen moltes de les obres contemporànies. De la mateixa manera que la fotografia en 3D i les pel·lícules en 3D no són res sense unes aparatoses ulleres que dotin de relleu a la representació, el caràcter 3D de l’obra de Michon requereix d’un complement imprescindible: la màxima atenció del lector. I és que Michon és el rei absolut en les estadístiques pel que fa a la possessió de l’adjectiu. El seu domini és tal que sembla que jugui sense porteries, no cedeix a l’impuls efectista de l’argument impactant, dels personatges inimitables, de l’exposició-desenvolupament-conclusió (el 4-3-3 literari). En resum, no busca el gol. La seva prioritat és la del virtuosisme, la vistositat de cadascuna de les frases, cada jugada com un fi en si mateix, en la qual el resultat és la suma dels fragments i no només el sabor final que deixa l’última pàgina. S’imposa de manera aclaparadora per la seva mestria en el llenguatge i per la seva habilitat en la transformació d’experiències individuals en veritables models universals de característiques mítiques.

“El Origen del Mundo”, traducció gens literal del francès “La Grande Beune” (referit a la zona per on transcorre el curs del riu Beune), tracta de la compulsiva atracció sexual que sent un jove professor per l’estanquera d’un poble de la França interior, prop de les coves de Lascaux. L’escenari no és intranscendent perquè tota la història es veu impregnada d’un primitivisme atàvic molt d’acord amb la mitologia que envoltava el comportament i els rituals dels nostres avantpassats prehistòrics. Així, la tasca del poble s’assembla a les grutes neolítiques, tant en la seva funció d’aixopluc com en la de punt de reunió per celebrar la victòria de l’home sobre els animals; el clima que plana sobre els habitants del lloc, pluja constant a manera de diluvi universal i fred inclement com restes d’una última glaciació, recorda la meteorologia de milers d’anys enrere; la mateixa estanquera, objecte del desig del protagonista, apareix com un tòtem, deessa venerada en la necessitat, dona violentada en la quotidianitat, peça de caça perseguida per alimentar el ritual sacrificial. Aquesta obsessió sexual contamina tota la novel·la de manera que el títol original francès, poc seductor per al lector espanyol, es converteix encertadament en “El Origen del Mundo”, voluntària o involuntàriament imitatiu del en el seu moment escandalós quadre de Courbet del mateix títol en què es mostra un primer pla del sexe femení (cal dir que no és un caprici del senyor Herralde, sinó que ja en anglès s’havia optat també pel títol “The Origin of the Wold”).

    Michon és modern, s’allunya del tipus de narració clàssica, prima el llenguatge sobre la història, fuig dels tòpics i de les convencions, es resisteix a explicar la història de sempre de la manera de sempre i abjura de recórrer camins trillats. Però sí, Michon ens explica la història de sempre en el sentit que és una història universal, reconeixible en tots els països i cultures, en totes les èpoques i llocs i, sobretot, vigent des del principi dels temps. Quina millor manera d’explicar-la que amanir-la amb representacions pròpies de mites, iconografies i tipologies humanes tan antigues com l’home mateix. Benvinguts a l’univers de Michon, benvinguts a un Michon universal.

    Esteve [17 de Gener de 2012]