La poesia és una professió que acostuma a exercir-se a temps complet. Vull dir que la majoria de poetes són coneguts per la seva poesia, és a dir, que, encara que s’hagin atrevit amb altres gèneres literaris com la novel·la o la crítica literària o el teatre, des del moment en què en diem poetes és perquè el que realment els determina de tota la seva obra és la poesia. Quan la poesia ha estat un acte subsidiari o circumstancial, els solem anomenar narradors o novel·listes o dramaturgs. Quan la poesia ha arribat als mateixos nivells d’exigència que la prosa, ens veiem forçats a citar-los com a escriptors, eufemisme que val per a denominar un tot terreny en l’àmbit de la literatura. Aquestes afirmacions no van en detriment de la qualitat intrínseca de la seva poesia, és més aviat una mesura de tipus quantitatiu. Poe és narrador perquè, tot i l’excel·lència de la seva poesia, aquesta ocupa una part molt reduïda de la seva obra literària. Thomas Hardy és novel·lista perquè la seva poesia, encara que magnífica, és un reducte al costat de les seves moltes i excel·lents novel·les. Bertold Brecht és dramaturg perquè, malgrat el destacable mèrit dels seus poemes, les seves composicions teatrals aclaparen i minimitzen qualsevol altre intent literari. Quan diem d’algú que és poeta és perquè la seva poesia eclipsa de manera aclaparadora la qualitat de la resta de la seva obra. Hi ha diversos casos: William Carlos Williams és, sobretot, poeta, sense detriment de la seva qualitat com a novel·lista o escriptor de contes. Un altre exemple: T.S. Eliot és poeta primer de tot, encara que la bondat dels seus assajos o el seu teatre sigui manifesta. Totes aquestes distincions i matisos no vénen al cas en absolut, perquè de qui es tracta aquí és de Robert Frost, poeta amb totes les lletres.

Si anomenem a Frost poeta és degut al seu incondicional lliurament al gènere poètic. Com a poeta es va donar a conèixer, com a poeta va aconseguir la fama i com a poeta és recordat en qualsevol menció o al·lusió. Com tots els poetes, però, no va poder abstenir-se de l’exercici de la prosa per afrontar diverses situacions en què la poesia queda exclosa, situacions com ara pròlegs a diferents llibres, discursos d’acceptació de múltiples premis o, res més prosaic, necrològiques laudatòries d’altres poetes i col·legues. Frost va haver de sotmetre’s a la prosa per respondre a les exigències estilístiques en la majoria dels casos o per experimentar amb l’aforisme en aquelles ocasions en què aquest donava satisfacció al seu afany de concisió millor del que permetia la poesia. Aquest llibre recull, doncs, una selecció dels més destacats intents de Frost per expressar-se fora del seu hàbitat natural.

    De tota manera, Frost és d’aquests poetes a temps complet, de tal manera que qualsevol dels seus escrits en prosa recollits en aquest volum desprèn un alè poètic, tant en la seva temàtica com en la composició. Els temes tractats són sempre la poesia i les diverses maneres d’accedir-hi, i el seu estil, per més que encotillat sota la forma narrativa, es nodreix de ritmes i cadències poètiques. La metàfora, element fonamental en la seva poesia (podria dir-se que en totes les poesies, però en la seva encara més), és recurs constant per expressar les seves idees, però mai la metàfora fosca i inintel·legible, sinó aquella ambigua, que obliga el lector a inclinar-se per un sol dels seus múltiples significats. Frost va ser un clàssic en la seva manera d’entendre la poesia. Acceptava i promovia les llibertats derivades de la imaginació, però no estava disposat a fer-ho saltant-se les regles de la mètrica i les convencions poètiques. Els experiments poètics derivats d’una llibertat compositiva absoluta són ridiculitzats com exercicis absurds que desvirtuen el to i el ritme de la poesia, elements essencials per a la bona poesia. La poesia no és invenció, no és un descobriment sorgit del no-res, és més aviat un re-descobriment, una reminiscència, l’aparició per sorpresa d’alguna cosa que hi era però que no sabíem que hi era. Considera l’oralitat com una cosa molt més determinant que la seva escriptura, de manera que és la veu interior del poema i no les imatges que es transmeten en ell, el seu autèntic valedor, no en va reivindica el concepte de “oïda observador” com aglutinador d’aquesta sinergia entre so i representació visual (sempre amb l’element auditiu per davant) que ha de caracteritzar al bon poema. Un dels seus aforismes diu “Tota poesia és una reproducció dels tons de la parla real”. I és aquesta proximitat, aquest reconeixement de quelcom ja conegut el que ens apropa a la seva poesia, però al mateix temps ens delimita en un espai tancat, en què els seus poemes són converses a les quals assistim gairebé clandestinament, i de les que, a alhora, ens sentim incapaços d’escapar.

    Per als qui vulgueu descobrir la poesia de Robert Frost, llegiu-lo directament. Per als qui desitgeu una introducció acadèmica i pedagògica, llegiu l’assaig “Del dolor i la raó“, que dóna títol al llibre del mateix nom de Joseph Brodsky (Destino, 2000). Per als qui anhelen conèixer el pensament poètic de Robert Frost, aquest llibre satisfarà els seus desitjos.

    Esteve [10 octubre 2011]