Fins a dia d’ahir, Pierre Bergounioux tenia signats i publicats 62 llibres a França. Fins a dia d’abans d’ahir, no se n’havia traduït cap a Espanya. ¿Explicació? Ni una. D’acord, seria raonable aquest oblit si es tractés d’un autor l’escriptura del qual pequés de localista, les preocupacions del qual només tinguessin al públic francès com a receptor qualificat o si encara no hagués nascut el traductor capaç d’abocar les seves narracions al català o al castellà. La primera hipòtesi es respon dient que els seus temes, lluny de mirar-se al melic francès, són universals. La segona hipòtesi és rebutjable si atenem al fet que, tot i que a Espanya es llegeix poc i dolent (una cosa, la diuen les enquestes, l’altra, les llistes de més venuts), altres autors de la seva mateixa estirp també francesos com Pierre Michon o Pascal Quignard estan sent regularment traduïts. La tercera hipòtesi s’ensorra si tenim en compte l’excel·lent planter de traductors del francès que ja fa temps ens acosten la literatura del veí del nord. ¿Conclusió? Aquest buit només pot atribuir-se a la falta d’atenció de les grans editorials, esclaves del compte de beneficis. Perquè una cosa ha de quedar clara: Bergounioux no és autor de “pilotassos”.

    Tres petites editorials s’han llançat recentment a la caça del Bergounioux perdut. Minúscula, més descobridora d’autors ocults que Pasteur de bacteris, ha tret a la llum en català i castellà “Una habitació a Holanda”; “Días Contados”, a aquest pas en absolut mereixedora de fer honor al seu nom, ha publicat “La huella”, i, en fi, “Alfabia”, que ja comença a recollir els seus fruits amb el Premi Llibreter atorgat a “Sukkwan Island” de David Vann, acaba de desterrar de l’oblit “B-17G”, el llibre que ara ens ocupa. Autor impronunciable, títol anticomercial (més propi d’un certificat de seguretat en el treball), 53 pàgines escasses de novel·la, on és la gràcia?

    A la manera de Sebald o del ja esmentat Michon, Bergounioux part d’un detall minúscul per especular sobre l’univers que l’envolta, en aquest cas, de la imatge borrosa i entrevista d’un bombarder nord-americà (el B-17G del títol) procedent d’una filmació cinematogràfica de la Segona Guerra Mundial per, actuant per transposició, com qui punxa un punt amb el compàs només per tot seguit estendre la seva àrea d’influència amb el traç d’un cercle que l’envolta, edificar un artifici de suposicions i possibilitats. Qui eren els que el pilotaven? D’on provenien i per què eren allà? Quines eren les seves inquietuds? A cada pregunta respon Bergounioux amb una narrativa en què cada paraula significa el que cal i on cada silenci val el que mereix. Res, cap nom, és elegit a l’atzar (imprescindible llegir el magnífic postfaci de Pierre Michon, aigua clara per entendre el procés narratiu de Bergounioux). Però, no content amb traçar el retrat d’aquests joves americans imberbes que van arribar a Europa per combatre l’experimentada aviació alemanya, “B-17G” es permet parlar de Faulkner, Hemingway o Saint-Exupéry fent gala de mestratge combinatiu de ficció historiada i d’història ficcionalitzada. I tot en 53 pàgines.

    De ben segur, seguiré llegint Bergounioux, encara que no crec que torni a escriure sobre ell, entre d’altres raons perquè he escrit el seu nom set vegades i he hagut de corregir-me en totes.

 Esteve [28 juny 2011]