‘El cas d’en Barney Panofsky’ de Mordecai Richler

 Hi ha vegades en que l’humor pot sonar d’allò més trist. Situacions en les que el comentari pletòric de comicitat resulta ser, més que l’expressió  d’un estat d’ànim joiós, un mecanisme defensiu o una fugida endavant. És el que passa quan, per afrontar els problemes o les controvèrsies, es traspassen els límits de la ironia, aquell to de burla en que es diu el contrari del que es pretén dir, per entrar en el camp del sarcasme, la burla sagnant amb la que es vol ferir o maltractar. Aquest és el tarannà d'”El Cas d’en Barney Panofsky”, monument a les rèpliques incisives, cimera de la resposta mordaç, en definitiva, paradís del sarcasme.

    Barney Panofsky, exitós productor de tele-basura que ja va fregant la tercera edat, fa repàs de la seva vida i dóna la seva versió de les coses, una versió plena d’errors i confusions (com s’encarrega de corregir el seu fill en els peus de pàgina) derivats d’una progressiva pèrdua de memòria accentuada per l’abús indesmaiable d’alcohol en vena. En Barney s’enfronta a quatre acusacions que han marcat la seva vida. La primera, la més greu, la de l’assassinat del seu millor amic en un episodi confús i nebulós que neix quan l’enxampa in fraganti enllitant-se amb la Segona Esposa Panofsky, acusació en la que l’opinió pública pronuncia culpable, a pesar de que el procés legal dictamina innocent. La segona, tres matrimonis fracassats per diferents motius, mort accidental de la Primera Esposa Panofsky, matrimoni llampec amb la Segona Esposa Panofsky i amor incondicional però adulterat amb la Tercera Esposa Panofsky (això dels anglosaxons, de traslladar el cognom masculí a la part femenina en virtut del matrimoni, deixa un reguitzell de cadàvers nupcials amb la mateixa matrícula). La tercera, un rebuig frontal al procés d’independència del Quebec, omplint-se d’arguments que avui en dia i aquí no ens sonen gens estranys, fent servir un discurs de la por i del desprestigi amb la voluntat i el desig de consolidar l’statu quo. Barney escarneix tot allò que es francès com a mesura d’autoafirmació de la seva aspiració de seguir sent canadenc. I quarta, l’etern tema de la condició de jueu, aquesta espècie de auto-teràpia de psicoanàlisi en que, a la manera d’un Woody Allen literari, carregat de prejudicis identitaris, com més es nega de paraula la judeitat, més s’afirma de fet.

    Tot plegat modela un Barney Panofsky inestable, frustrat, a la defensiva, que només s’allibera amb un got de whisky a les mans o comportant-se com un hooligan amb el seu equip de hockey preferit. Els alicients d’en Barney es redueixen al seient de la barra del bar, el seient de la pista de hockey i el seient del sofà davant la tele, les relacions humanes queden malmeses cada cop que s’insinuen, probablement perquè la seva actitud davant les coses neix de la inseguretat i el disgust, inseguretat amb les persones (complexe d’inferioritat amb els amics, incomprensió amb els matrimonis i incomunicació amb els fills), disgust amb les coses (insatisfacció professional i manca d’integració social). Això el porta a concloure que el millor amic de l’home és l’alcohol, la millor dona és la que encara ha de conquerir i la millor feina seria una que el dignifiqués i no la que l’embruteix.

    Un aplaudiment per “El Cas d’en Barney Panofsky”, Premi Llibreter 2013, arriscada aposta en favor d’una literatura gens complaent. En Barney, el seu llenguatge i el seu comportament, no són aptes per tots els públics. Si la decència comú (en minúscula) adverteix dos rombs, la Literatura (en majúscules) exclama cinc estrelles.

    Esteve [15 de juliol de 2013]