‘Claus y Lucas’ d’Agota Kristof

A tots aquells que flipen en colors amb les palles mentals del postmodernisme: “Claus i Lucas” és la seva novel·la. Les tres novel·les que constitueixen la trilogia, “El Gran Quadern” (1986), “La Prova” (1988) i “La Tercera Mentida” (1991), són inseparables i no tenen sentit aïlladament, però curiosament la mateixa Agota Kristof afirma que no van ser concebudes amb aquesta intenció i la seva progressiva aparició podria considerar-se una mena de work in progress involuntari. Kristof també reconeix que el tipus de llenguatge simplificat i pueril que domina la primera, “El Gran Quadern”, molt menys elaborat literàriament i més nu semànticament que els que s’utilitzen per a la segona i tercera parts, no obeeix tant a criteris estilístics en l’intent de reflectir la parla infantil com a la seva pròpia incapacitat narrativa i al seu insuficient domini del llenguatge, ja que cal recordar que, nascuda a Hongria, va publicar en francès, una llengua adquirida (entrevista a “Le Magazine Littéraire”, núm. 439, febrer de 2005). Tot això ve al cas per constatar que, en gran manera, la satisfactòria recepció de crítica i públic de la narrativa postmoderna es fonamenta més en els interrogants que planteja que en les respostes que ofereix o en la gènesi del seu projecte. Com assumeix la pròpia autora, el gran problema de les seves novel·les per al lector és saber en tot moment qui parla i qui escriu.

   “El Gran Quadern”, narrat a través d’un “nosaltres” indivisible, descriu la infància dels bessons Claus i Lucas a l’Hongria de finals de la Segona Guerra Mundial i principis de l’ocupació russa. Els bessons parlen i es comporten com un sol individu en una mena de mecanisme de defensa, que inclou pràctiques d’exercicis espartans voluntaris com ara la ceguesa, la sordesa, el quietisme, la resistència al dolor o el silenci, per enfrontar-se a les atrocitats de la guerra i a la roïndat dels adults. “La Prova” narra a través d’un narrador en tercera persona la separació dels bessons, quan un d’ells aconsegueix creuar la frontera al final de la primera novel·la. “La Tercera Mentida” complica la situació. En els dos capítols d’aquest tercer llibre parlen alternativament Claus i Klaus (o Lucas), els dos bessons que aparentment coincideixen al final de la vida, en un retrobament confús en què no es produeix el reconeixement mutu esperat. Els interrogants són nombrosos però fonamentalment es redueixen a la identitat o identitats dels narradors i al conflicte nascut a la modernitat sobre la fragmentació de l’individu.

   Davant tot això, la crítica ha hagut de concentrar-se en fer un exercici d’imaginació per donar explicació al dilema i com, davant les preguntes que planteja el postmodernisme, sempre surt guanyadora la resposta comodí del “tot val”, preparats per una mica de contorsionisme especulatiu. Dues possibilitats: 1) Claus i Lucas són certament dos germans bessons la comunió dels quals es deu a una dualitat profundament única (com, d’altra banda, han intentat demostrar nombrosos estudis sobre el gemel·lisme). 2) Claus i Lucas són una sola i mateixa persona, un sol individu, la esquizofrènia del qual es reflecteix en una unitat profundament doble. Aquesta segona tesi té més avals, entre els quals convé destacar els següents. En primer lloc, Claus i Lucas són dos noms anagramàtics, permeten la transposició perfecta de les lletres que els formen, de manera que podrien referir-se al mateix individu. En segon lloc, en el retrobament que es produeix en la tercera novel·la, “La Tercera Mentida” (el títol ja és simptomàtic), no es produeix el reconeixement d’un dels germans respecte de l’altre, el que porta a sospitar que l’existència del germà és un constructe fictici. En tercer lloc, el llenguatge utilitzat en cada novel·la respondria a les tres diferents edats de l’home. Així, a “El Gran Quadern”, un llenguatge senzill i infantil en què els bessons parlen amb una sola veu, de la mateixa manera que un nen pot parlar amb un amic imaginari en certes patologies infantils causades per un estat traumàtic; a “La Prova”, un llenguatge madur i equilibrat amb el qual es narren les experiències d’un sol dels germans; en “La Tercera Mentida”, un llenguatge dislocat que vindria a representar, al costat d’incoherències i desconnexions, l’estat mental de la vellesa, una mena de senilitat capaç de fabricar un altre jo, un doble d’un mateix. En fi, se non è vero, è ben trovato.

   Del que no hi ha dubte és de que es tracta d’una obra confusament fascinant i que aquesta és d’aquelles novel·les la pervivència en el record del lector de les quals és molt més gran que el temps invertit en llegir-la. I per als temps que corren, al preu que està tot, ningú podrà negar que això suposa una bona inversió.

   Esteve [4 de desembre de 2012]