Fa pocs dies, Enrique Vila-Matas feia referència en un article periodístic als conceptes de novel·lista elefant i novel·lista tèrmit (veure El País de 10 de juliol de 2012), estímul suficient per permetre’m l’atreviment de seguir amb el símil animalístic en aquesta crònica . Quan el lector es llança a llegir una novel·la, espera trobar la idea que subjau al succés, és a dir, descobrir el principi bàsic que alimenta el relat, el pensament motor que impulsa l’esdeveniment que se’ns narra. En suma, la filosofia de l’autor més enllà de la progressió dels fets. A les males novel·les, el fet precedeix a la idea, de manera que fàcilment sospitem que l’autor va il·luminar una història sense més pretensió que la d’encadenar un fet darrere l’altre, això sí, tan amena i entretingudament com sigui possible, amb la intenció d’amenitzar la lectura, i davant la qual només la progressió narrativa ens permet entreveure un missatge superior, quan es dóna el cas. Aquestes serien les novel·les-llebre, en què la trama sempre va per davant, atiada a certa distància per la idea o, en el pitjor dels casos, sense cap idea en la seva persecució. D’altra banda estan les novel·les en les que la representació del món que habita en l’autor, les creences o principis que aquest atresora, en definitiva, la filosofia que abandera, està tan fermament establerta que funciona com un tòtem, assentada i ancorada com a centre al voltant del qual es mouen els fets i els personatges. Aquestes serien les novel·les-eixam, amb una massa central inequívocament establerta, a la qual se sumen o de la qual s’allunyen elements individuals sense modificar per això l’essència i l’entitat del grup. Això ve al cas de “El Coleccionista”, debut novel·lístic de John Fowles. La trama és simple: un tipus amb cert dèficit psicològic malgrat una aparença normal segresta i tanca en un soterrani a una jove estudiant d’art per la qual sent una atracció platònica. Vist l’argument, és comprensible que la crítica i el públic classifiquessin el llibre de Fowles com un thriller o com una novel·la d’intriga. Certament, així seria si es tractés d’una novel·la-llebre, en què l’interès pel resultat final fos l’ham del qual sentir-se presoner en el procés de lectura.

Però “El Coleccionista” va molt més enllà. Fowles atresora una visió del món i de la societat que emergeix de cada paràgraf, un corpus irreductible al que anècdotes i personatges se sumen incondicionalment, i que transcendeix la resolució de la suposada intriga. No és debades que les posteriors novel·les de Fowles aprofundiran en els mateixos temes i inquietuds: la impossibilitat de comunicació entre diferents classes socials, sotmeses a una jerarquia derivada de les diferències educatives i culturals, el convencionalisme i la correcció com a tapadora social de profunds desequilibris psicològics, o la preocupació per l’ús del llenguatge com a veritable barrera de separació entre els individus. Per aquest motiu es pot concloure que El Coleccionista és una novel·la-eixam, que parteix d’una idea clara i definida de l’entramat social, que vertebra en un centre aglutinador les premisses filosòfiques i sociològiques de l’autor, i que se serveix dels esdeveniments, les situacions i els personatges com argamassa unificadora.

    Apta per a un públic àvid d’intriga, prohibida per a tothom qui no senti interès per les relacions humanes, perfecta per als que gaudeixen descobrint, siguin o no alienes a la seva pròpia, diferents percepcions del món en què vivim.

    Esteve [12 de juliol de 2012]