‘El pájaro pintado’ de Jerzy Kosinski

Comencem amb una mica d’història literària. Jerzy Kosinski publica “El Pájaro Pintado” l’any 1965. El llibre narra els avatars d’un noi de trets meridionals, a qui els seus pares refugien en un poble camperol de l’Europa Central per protegir-lo de les batudes nazis. Els seus trets físics, l’aspecte agitanat, els ulls negres i el llenguatge metropolità desperten el rebuig d’allà on va i els que l’acullen ho fan temorosos de les represàlies nazis i violentament recelosos d’un element estrany a la comunitat. Per aquest motiu el noi ha de fugir sense descans, descobrint en el camí la violència salvatge i la cega superstició de la població del país. En una època en què la sensibilització respecte dels horrors de l’Holocaust i la tragèdia de comunitats com la jueva o la gitana havia arribat al seu punt àlgid, el llibre de Kosinski va aconseguir un èxit fulminant, passant a ser text de referència i lectura escolar obligada en instituts i universitats. La narració en primera persona i la coincidència geogràfica i històrica dels esdeveniments que viu el protagonista amb els de la infantesa de l’autor van fonamentar el convenciment que estàvem davant d’un dels exemples més esgarrifosos de literatura testimonial de l’Holocaust. Fins aquí la pàgina brillant. La pàgina fosca s’obre el 1982 quan dos periodistes de Village Voice, Geoffrey Stokes i Eliot Fremont-Smith, van posar al descobert que el passat de Kosinski no tenia res a veure en les qüestions fonamentals amb el relat de la seva novel·la.

    El tema que es planteja davant d’aquesta història és si el valor de l’escriptura depèn de la veracitat del relat autobiogràfic o de la realitat dels fets narrats. Kosinski va argumentar que el llibre es va escriure en anglès perquè així va poder narra desapassionadament, sense les connotacions emocionals que sempre comporta la llengua nativa. No obstant això, es va demostrar, no només que havia estat escrit en polonès, sinó que probablement no va ser escrit en absolut per Kosinski sinó per un ghostwriter. A més, Kosinski, no només no va vagabundejar per la Polònia rural allunyat dels seus pares, sinó que va viure amb ells durant tota la guerra. Cada capítol s’inicia amb un relat de la quotidianitat de la vida a pagès i sol tancar-se amb el relat colpidor de les majors salvatjades, crueltats, sadismes sexuals i violència imaginables. Certs o no, aquests comportaments no van sorgir de l’experiència sinó de la imaginació de l’autor. Per aquest motiu crítics com Norman G. Finkelstein en la seva obra “La Industria del Holocausto”(Editorial Siglo XXI, 2002) ha arribat a catalogar el text de Kosinski com “el primer frau important sobre l’Holocaust”. Considera que escriure ficció de l’Holocaust és com ficcionalitzar-lo, tractar-lo com un esdeveniment imaginari, fruit de la fantasia. Els seus defensors van esgrimir el fet que en cap moment Kosinski assegurés que el relat era autobiogràfic (encara que mai va negar que ho fos) i que l’escenari geogràfic i el moment històric eren indefinits (encara que a ningú se li va escapar que coincidien absolutament amb els paisatges de la seva infantesa).

    Emparentat amb casos coneguts i propers com el d’Enric Marco, conferenciant prolífic sobre l’horror viscut en primera persona en els camps de concentració i desemmascarat posteriorment com farsant, queda segons el parer de cadascú dilucidar si perd vigor la narració d’uns fets comprovats històricament quan són fraudulentament associats a una vivència personal o si només és susceptible de rebuig ètic. El relat de Kosinski narra l’horror, però sabent que no ho va patir en carn pròpia ni ho va viure en directe, potser sembla menys horror.

    Esteve [22 de Maig de 2011]