‘El rey pálido’ de David Foster Wallace

Un llibre per al esnobisme literari. Haver vist “El Padrino” el dia de la seva estrena, haver vist en directe el primer gol de Messi, haver assistit a l’estrena de “La Consagració de la Primavera” de Stravinski, haver estat present a la inauguració de la primera exposició de Francis Bacon. Els exemples podrien multiplicar-se ad infinitum en tots els terrenys de les arts. L’únic requisit és que es tracti d’una obra d’art indiscutible i que, en aquell primer moment en què es dóna a conèixer al món, sembli que es tracta d’alguna cosa incomprensible i inconnexa, alguna cosa sense ordre ni concert, o simplement alguna cosa interessant que mai no aconseguirà el rang d’obra mestra i reposarà als llimbs de la mediocritat. Doncs bé, l’esnobisme consisteix en poder dir: “jo vaig estar allà” (a aquests efectes, poc importa que allò semblés una llauna o que hom fos el primer a xiular i protestar). Qui no es vanaria d’haver llegit el “Ulisses” de Joyce en el mateix any de la seva publicació, quan ningú havia reparat en el seu caràcter inexcusable en tot cànon literari? Bé, de fet, qui no es vana d’haver-lo llegit avui en dia, gairebé 100 anys després de la seva publicació? Llegir “El Rey Pálido” de David Foster Wallace és un exercici de esnobisme literari, qui pot resistir-se a això?

    David Foster Wallace es va suïcidar el 2008 als 46 anys, deixant com a llegat un munt de papers dispersos que suposadament estaven destinats a la confecció d’una nova novel·la. El seu editor de sempre ha refet el trencaclosques i el resultat és “El Rey Pálido”. Amb independència del major o menor encert en el muntatge final, El Rey Pálido és una obra d’art i davant una afirmació així de rotunda mereix uns perquès. Perquè tracta d’un dels temes més representatius de la societat actual: la monotonia. Foster Wallace ho fa furgant en les interioritats d’una de les professions més monòtones possibles, la d’empleat de l’Agència Tributària dels Estats Units, el que val per a qualsevol Agència Tributària de qualsevol lloc del món. Perquè els seus personatges reflecteixen en els seus comportaments alguns dels tics contemporanis: l’avorriment, el tedi vital, la mecanització laboral. El modus operandi d’aquests empleats estatals és el de l’especialització rutinària, el del treball organitzat a l’estil d’una cadena de producció, amb l’excepció que no es produeix res que pugui augmentar el benestar de la resta de la societat, sinó només la recaptació d’ impostos, una espoliació concreta i determinada de la propietat privada del ciutadà individual en benefici d’una suposada contraprestació indeterminada i abstracta amb la que l’Estat recompensarà el sacrifici. Estem davant d’un Estat policial en la seva vessant administrativa, del Kafka judicial o el Orwell coercitiu al Foster Wallace impositiu. Perquè el llenguatge que serveix d’intermediari és el tipus de llenguatge al qual ens està abocant la progressiva decantació cap a les ciències en detriment de les humanitats (cap altre escriptor actual aplica de manera més efectiva en l’àmbit literari els fonaments lingüístics enunciats per Wittgenstein). Pot construir-se amb aquests vímets, l’avorriment, la monotonia, el llenguatge administratiu, una obra llegible i mínimament excitant? Foster Wallace demostra que sí, que es pot, que si al costat de això s’afegeixen passatges d’un lirisme extraordinari (el primer capítol, poc més d’un full, s’hauria d’emmarcar per la seva bellesa descriptiva), capítols de marcats tints autobiogràfics, o digressions sobre els fonaments de la democràcia nord-americana i el poder de l’Estat, l’obra assoleix en el seu conjunt una dinàmica que resisteix tots els obstacles anti-lectura. Tota obra d’art té el seu moment llauna (o no ho és el catàleg de les naus en la “Ilíada”, o alguns fragments de “El Innombrable” de Beckett, o algun capítol del “Ulisses” de Joyce, o algunes disquisicions de Proust -bé, no, Proust MAI és una llauna-? En aquests casos, l’esforç que requereix la lectura troba sempre la seva gratificació darrera la cantonada.

    Cal llegir “El Rey Pálido”, pels motius esmentats, i perquè, per sobre de tot, som uns esnobs. Qui vol arriscar-se a dir d’aquí a uns anys “jo vaig estar allà”, amb el risc de ser titllat de mentider nouvingut, quan ara i aquí podem dir: “jo acabo de ser-hi”?

    Esteve [7 de desembre de 2011]