El 26 de gener de 1936 es representa al Bolxoi l’òpera de Xostakóvitx “Lady Macbeth de Mtsensk” amb la presència a la llotja governamental dels principals representants del poder soviètic, Molotov, Mikoian, Jdànov i, per damunt de tots, el mateix Stalin. Xostakóvitx hi assisteix des de la llotja del director i comprova amb creixent malestar que la representació no gira rodona. El director i l’orquestra es mostren nerviosos, la percussió i els metalls ensordeixen bona part de l’òpera i els pitjors temors prenen forma quan al principi del quart acte s’entreveu que la llotja governamental està buida de dignataris. El dia següent, el Pravda, el diari oficial del règim, qualifica l’obra com un desgavell en comptes de música i la descriu com “apolítica i desconcertant” i l’acusa d’estimular “el gust corromput dels burgesos amb la seva música neuròtica i esvalotada”. Això, en un país on tot, fins i tot l’art, s’ha d’avenir amb la idea de satisfer el gust del proletariat, on la música ha de servir el poble, significava a la pràctica una sentència de mort.

    Aquest moment és el punt d’inflexió que aprofita Julian Barnes per elaborar un retrat polièdric de Dmitri Xostakòvitx, un dels principals compositors de l’era soviètica i potser la principal víctima del terror stalinista. Rakhmàninov abandona Rússia en començar la revolució el 1917, Stravinski era un cosmopolita que va defugir tornar al seu país i Prokòfiev va assumir l’stalinisme com una broma de mal gust que no tenia per què afectar la seva música. En canvi, Xostakòvitx, consumit per un caràcter neuròtic, histèric i introvertit, no sols va restar a l’Unió Soviètica, sinó que va haver de combatre la lluita interna que li suposava haver de fer música renunciant als seus principis en favor de les directrius estètiques del règim. La novel·la de Barnes no eludeix els aspectes més personals i biogràfics de Xostakòvitx, principalment aquells que serveixen per mostrar les seves debilitats i indecisions, com ara la seva relació matrimonial, un matrimoni precipitat i rocambolesc, amb un divorci rectificat al cap de sis setmanes, i amb amants entrant i sortint per ambdues bandes. Però, sobre tot, i aquí rau el seu mèrit, Barnes s’aventura en les profunditats psicològiques del personatge, en la contradicció que suposa que un compositor premiat sis vegades amb el principal guardó reservat als músics del règim, el Premi Stalin, visqués constantment amb l’ai al cor i amb l’espasa de Damocles a sobre. Dos moments revelen aquesta tensió latent: la por a la mort durant el dictat stalinista, simbolitzada en l’espera quotidiana, cigarreta en mà i amb la maleta feta als peus, davant la porta de l’ascensor de casa seva, resignat a l’arribada dels sicaris del règim que havien d’executar la seva detenció, i la por a la indignitat durant el mandat de Krushov, vivint sotmès a la manipulació d’un règim que l’obligava a fer d’altaveu de les excel·lències soviètiques i a justificar les seves renúncies personals. Si en el primer cas s’havia posat a prova el seu coratge, en el segon es posava a prova la seva covardia. Amb Stalin s’havia de sobreviure al terror; amb Krushov s’havia de sobreviure a la vergonya. Convençut del valor de l’honestedat artística i personal, no sols havia acceptat les crítiques a la seva obra, sinó que les havia aplaudides, arribant a renegar de tot allò que hagués pogut desagradar al règim. És aquesta humiliació, innegociable si volia salvar la vida, detestable si volia salvar l’honor, la que converteix Xostakòvitx en una víctima del poder soviètic i la que el porta a menysprear tots aquells intel·lectuals d’esquerres que s’omplien la boca cantant les virtuts de la modernització d’aquella nova Rússia sorgida de la revolució. Les víctimes no eren els exiliats, que havien pogut refer la seva vida. Les víctimes no eren, ni tan sols, els morts i assassinats, que havien tingut la sort de posar punt i final a les seves cuites. Les víctimes eren gent com ell, prou dèbils per rebel·lar-se i enfrontar-se al poder, massa rellevants per no ser manipulats i utilitzats.
L’anècdota final que relata Barnes, verídica o no, il·lustra indiscutiblement quins eren els paràmetres que regien la vida de Xostakòvitx. Al bell mig de Rússia, enmig d’una guerra, rodejats de destrucció i desolació, tres homes treuen una ampolla i se serveixen tres nivells lleugerament diferents de vodka en tres gots. La cerimònia del brindis uneix els gots en un sol dring, i mentre dos d’ells només pensen en  el líquid benefactor, Xostakòvitx, el compositor, el músic, murmura: una tríada. La música. Sempre la música.

Esteve [24 de setembre de 2016]