‘Gótico carpintero’ de William Gaddis

Fons: Parlem de la crisi. 1985. Una altra època, la mateixa crisi. Gaddis, ensumador de les debilitats humanes, sent l’olor d’una crisi econòmica i va a la caça dels responsables. Novel·la de pocs personatges, tots apareixen relacionats d’una manera o altra amb la crisi econòmica perquè cap pot erigir-se en capdavanter de l’honradesa, tots apareixen com a culpables o col·laboradors necessaris d’una pèrdua de valors que contribueix a l’enfonsament de la certesa econòmica. Un tipus, un vivales anomenat Paul, sense ofici ni benefici, escàs d’escrúpols i espavilat per la necessitat, munta un entramat financer la bandera del qual és un predicador farsant a qui es pretén encimbellar com a nou messies en la terra i del que es pretén extreure uns beneficis econòmics en forma de donacions i subvencions. Nouvingut com pocs, viu amb la seva dona en una casa llogada d’estil gòtic de fusteria (“tot dissenyat a partir de l’exterior, (…) primer la dibuixaven i després se les arreglaven perquè cabessin les habitacions”), i exigeix ​​d’ella submissió total als seus projectes, entre ells el d’arrencar una indemnització de les asseguradores obligant-la a periòdiques i humiliants revisions mèdiques que diagnostiquin una incapacitat per “complir” al matrimoni (?) derivada d’un accident. Un altre front obert: la reclamació d’una part de l’herència paterna que creu injustament birlada. La casa pertany a McCandless, un personatge del qual es comença sentint simpatia, culte, lector de llibres, atent i educat, geòleg a l’Àfrica i novel·lista ocasional, i que acaba produint aversió, de passat misteriós, insinuat com a espia i desestabilitzador de governs. Tots lliurats a una causa: manifassejar i aconseguir treure d’això un benefici econòmic. Herois de la bombolla econòmica en diverses comeses, hi ha qui posa l’aigua, hi ha qui posa el sabó i hi ha qui es limita a bufar. El resultat: la bombolla.

Forma: Parlem de l’autisme. Una altra època, la mateixa incomunicació. “Gótico Carpintero” és una novel·la dialogada en la qual el que més es troba a faltar és el diàleg. Gaddis evita pràcticament les descripcions i construeix les situacions basant-se en un diàleg continu, un estira i arronsa fals perquè en absolut serveix perquè els personatges es comuniquin, un atropellament infinit, un balboteig etern en el qual es parla però no s’escolta, en el que l’argument es fa accessible a trossos, una frase d’aquí, una altra d’allà, que va fent intel·legible poc a poc el moll de l’assumpte, i, sobretot, en el qual es manifesta una absoluta falta d’empatia entre els personatges, habitants d’un món propi al que li cau com anell al dit el terme “gòtic de fusteria”: la façana de l’ésser humà amaga tortuositats inhabitables, l’aparent enteresa i maneres de l’individu s’esvaeixen quan es penetra a les habitacions de l’ànima. Un símbol: la descripció inicial d’uns nens jugant a beisbol amb un colom mort, un colom, representació universal de la pau i de l’amor, desmanegat a cops, ninot maltractat i apallissat per a gaudi d’uns éssers que no saben distingir entre el bé i el mal o, pitjor encara, que prefereixen el mal perquè d’aquest s’en pot extreure algun rèdit. El mateix McCandless, un tipus en aparença íntegre, se’ns acaba mostrant com un entabanador, un triler que amaga i mostra al seu gust, i del qual s’ha de desconfiar. Un altre símbol: el telèfon, sempre sonant, col·laborant a fer més fructíferes les comunicacions a distància en detriment de la comunicació personal, és a dir, la incomunicació.

“Gótico Carpintero” és una novel·la difícil, de les que obliga el lector a esforçar-se, però que demostra amb escreix que per a què un missatge cali de debò només es necessiten dues coses: l’esforç del transmissor (en aquest cas un Gaddis immens) i l’esforç del receptor (en aquest cas un lector ansiós d’una lectura intel·ligent i gratificant).

Esteve [17 febrer 2012]