‘El hijo del desconocido’ de Alan Hollinghurst
20
ag.

Confirmada l’essència, Alan Hollinghurst exhibeix una potència: la d’una latent homosexualitat masculina entre la intel·lectualitat britànica, ja sigui en la manifestació explícita de relacions sexuals (pensem en algunes obres del mateix D. H. Lawrence, d’Evelyn Waugh o d’E. M Forster, per parlar només de novel·listes), ja sigui en l’expressió d’una espècie d’amistat íntima, d’una companyonia admirativa que obre portes a la sodomia. En molts casos, l’estada en els colleges o en les universitats d’Oxford i Cambridge obliga a l’adscripció en una determinada confraria en la que els estrets lligams de confraternitat oculten un aire de sotmetiment, tant de voluntats com de pràctiques sexuals il·lícites. Evidentment, no s’està volent dir que la novel·la anglesa sigui “Sodoma i Gomorra”, que els britànics siguin invertits o que els estudiants novells d’Oxford i Cambridge siguin nous Ganímedes. Només s’està dient que les relacions masculines d’estreta amistat en determinats àmbits intel·lectuals que es retraten en bona part de la literatura anglesa solen destil·lar un component homoeròtic.
“El Hijo del Desconocido” és un bon exemple d’aquests dos aspectes. Molt british perquè tracta d’una família de la petita aristocràcia anglesa de cert esplendor a principis del XX i vinguda a menys, en la que els seus membres formen part dels ambients artístics, en la que es recita poesia de Tennyson o s’escolta Wagner i en la que un no es fa amic del carter o del botiguer, sinó d’artistes i d’intel·lectuals. I molt homoeròtica perquè gira al voltant d’un jove poeta de la família, mort durant la Primera Guerra Mundial, a qui el pas del temps ha atorgat una pàtina de respectabilitat i decència, ocultant al mateix temps un passat si més no equívoc. Hollinghurst és un mestre en reconstruir la història de la família des de diversos punts de vista, cadascun dels quals es guia per un determinat interès a l’hora de radiografiar la imatge del cèlebre poeta.
Molt bona novel·la, potser un punt excessiva en la seva extensió, però encisadora en el seu retrat de personatges i ambients, en la descripció de les tensions que afloren dins de cada petit conflicte i en la confirmació de que les famílies, més enllà de les tibantors i enemistats entre els seus membres, treballen cap un sol objectiu: estalviar-se l’escàndol. Hollinghurst desemmascara magistralment aquesta hipocresia i, de pas, ens transmet la seva desconfiança cap a la fidelitat que les biografies demostren cap els biografiats.
Esteve [26 de gener de 2014]