Hi ha autors que escriuen amanint la seva literatura amb espècies molt reconeixibles, de la mateixa manera que el curri determina un tipus de cuina o el xili en caracteritza un altre. Alguns altres prefereixen l’amaniment sobri, unes gotes d’oli que donin un sabor contingut. I uns més, en fi, que es valen de la sal grossa per donar gust a les seves novel·les. Entre aquests últims està, sens dubte, Gary Shteyngart. La sal grossa és el seu ingredient principal i nodreix de manera característica les seves obres. Així, ens preparem per degustar els seus plats sabent del risc de sentir cruixir en excés les nostres dents, però confortats pel convenciment que el menjar no resultarà insuls.

    Tot això ve de retruc de lo súper que resulta tot en aquesta novel·la. La història d’amor, més que súper trista, és súper friqui, en bona part perquè els personatges també ho són, perquè la situació política que els envolta ho és (ja ens havia avisat Shteyngart d’això a Absurdistán), perquè les relacions socials es regeixen pel principi del friquisme, perquè el món econòmic i laboral es basa en el friqui i perquè les comunicacions personals beuen de la font friqui. La conclusió fàcil i lògica seria que ens enfrontem a una novel friqui destinada a friquis. Fals. L’autèntica realitat és que estem davant d’una novel·la de ciència ficció, això sí, destinada a friquis. I és que les principals troballes de Shteyngart entrarien en el camp de la ciència ficció. No només un sistema polític nord-americà dominat per un partit anomenat Bipartit (l’alternança actual entre republicans i demòcrates no és més que un germen d’aquest futur), no només un sistema econòmic mundial dominat pels xinesos en què el dòlar té vinculat el seu valor al ien (sembla ja que estiguem parlant d’ahir mateix), no només un sistema laboral que prima sectors com la investigació sobre la longevitat i immortalitat humanes (existeix indústria amb més futur?), no només un traçat geo-sociològic en el qual els únics plaers terrenals es gaudeixen en el Vell Món (no comparem un macchiato amb un Starbucks), no només la creixent militarització o la guerra dels Estats Units contra Veneçuela (o contra qui sigui), sinó, sobretot i per sobre de tot, l’excel·lent descobriment per a la literatura del äppärät, un dispositiu semblant al telèfon mòbil amb el que un, a més de les comunicacions habituals, pot controlar i ser controlat en aspectes com ara la capacitat de crèdit, els nivells de greixos saturats o triglicèrids, l’esperança de vida, el grau d’atractiu que un desperta en els qui l’envolten, o el perfil de cada ciutadà com a consumidor. En definitiva, això del äppärät té pinta de ser una de les millors premonicions de la literatura des que Capek inventés la paraula robot en R.U.R. (ja arribats) o Dick la de replicants a Somien Les Ovelles … (encara per arribar). Però deixant de banda tot això del futurisme, la resta és una història d’amor ni molt trista ni molt veritable. Uns personatges que responen a apel·latius tan entendridors com “cara cul”, “supermarranilla”, “patatilla pringosa”, “putot”, “porca” i lindezas semblants, que compren en botigues virtuals anomenades Chocho o AdolescentesPijas o CulosLujosos unes calces de nom EntregaTotal , i que reben a un amic arribat de l’estranger amb el desig que els seus escabrosos relats de viatge augmentin el nombre de visites en el xou telemàtic només poden ser símptoma de la decadència del llenguatge o de la decadència de l’espècie humana.

    Si tot això no aclareix els dubtes, queda el recurs del vídeo promocional de la novel·la a Youtube, en què apareix el propi Shteyngart fent de les seves i en el que només falta Lady Gaga per arribar al cim del friquisme.

    Esteve [6 de setembre de 2011]