‘El hombre que amaba a los niños’ de Christina Stead

 “Totes les famílies felices s’assemblen; cada família dissortada ho és a la seva manera”. Una frase, la del començament d'”Anna Karenina” de Tolstoi, que ha fet furor en l’univers de les cites literàries. Si Tolstoi aixequés el cap i llegís “El Hombre que Amaba a los Niños” de Christina Stead, probablement descobriria una novíssima i insòlita forma de família desgraciada. Tolstoi a part, inabastables són els exemples literaris que han retratat les disfuncions familiars amb més o menys encert, però si alguna cosa distingeix la novel·la de Stead de les seves predecessores i de les seves continuadores és que en la majoria d’aquestes el conflicte apunta després d’un llarg periple des de la felicitat fins a la dissort, mentre que a la família que dissecciona Stead la devastació està instal·lada com un artefacte nuclear en el seu centre mateix i des del primer moment. No hi ha la degradació progressiva de la convivència que acaba desembocant en les desavinences familiars; aquí, la família Pollit ja neix de les runes.

     El protagonista principal, aquest “home que estimava els nens”, és Sam Pollit, eix al voltant del qual es mouen la seva dona, els seus set fills i altres parents propers. Per descomptat, és un home que estima els nens, un animador fantàstic, aglutinador de les fantasies infantils, canalitzador de l’entusiasme dels petits, un veritable bufó sempre pendent del seu públic. Per descomptat, la seva manera d’entendre l’educació dels seus fills, en bona part hereva de les idees de Thoreau, en res s’assembla a la que la seva dona consideraria convenient. Instigador d’una festa contínua, posseïdor d’un domini escènic total del dia a dia familiar, creador d’un particular llenguatge comunicatiu per empatitzar amb els petits, és per contra un idealista purità, somiador d’un món millor, que ell hauria d’encapçalar, això sí (no en va la seva dona l’anomena el Gran-Jo-Sóc), i del que, en una apologia de l’eugenèsia massiva, caldria eliminar a tots els febles i incapaços. Aquest caos ideològic i existencial podria semblar la manifestació d’un geni o d’un líder. En absolut, aquesta amalgama fa de Sam Pollit un autèntic idiota, un idiota entès a la manera nietzscheana (que no és més que imitació de la dostoievskiana), és a dir, “una barreja de sublimitat, malaltia i infantilisme”. Sobretot infantilisme, aquesta incapacitat per interactuar amb els adults (fins i tot amb la seva filla preadolescent) de manera diferent a com es condueix amb els nens: Sam Pollit és home d’un sol registre.

     “El Hombe que Amaba a los Niños” va passar sense pena ni glòria en el moment de la seva publicació en els anys 40, en una Amèrica més preocupada per la Guerra Mundial que per una novel·la gens contemplativa amb la institució familiar. En els 60 va ser rescatada i enaltida (i comparada amb Tolstoi, curiosament) pel poeta Randall Jarrell. Va tornar de nou a les cavernes de l’oblit fins que fa un parell d’anys Jonathan Franzen (un altre que sap de què parla quan es tracta de crisis familiars) la va reivindicar en un article al “New York Times”. Per si això fos poc, el gurú Harold Bloom la va incloure en el seu cànon occidental. En aquest país, com no es llegeix el NYT (i déunusenguard les seves pàgines culturals) i com es llegeix poc Tolstoi i poc Franzen (i gens Bloom), la novel·la de Christina Stead encara està per descobrir.

    P.D.: Menció especial a la traducció. Difícil traslladar a un altre idioma un llenguatge infantiloide creat expressament i aconseguir evitar que soni cursi. Igual que a “Llámalo Sueño” d’Henry Roth, en què el traspàs dialectal alenteix al principi el ritme de la lectura, la novel·la de Stead també precisa d’un lleuger escalfament fins a arribar a assolir velocitat de creuer.

     Esteve [16 d’agost de 2012]