‘Invitación al baile’ de Rosamond Lehmann

La indústria editorial, com totes les indústries, es regeix pel marge de beneficis, i perquè aquest sigui satisfactori fa falta un d’aquests dos tipus de llibres: els best-sellers, títols de venda ràpida i astronòmica concentrada en un breu lapse de temps, i els long-sellers, títols menys rendibles a curt termini, però d’èxit prolongat. Entre els autors de vendes espaiades però constants es troben alguns clàssics indiscutibles, des de Joyce i Proust, fins Quixots, Tolstois o Melvilles. I, per descomptat, Jane Austen. Passa el temps i sorgeixen i s’apaguen les modes, i Jane Austen segueix sent una autora que ven, en bona part a causa de l’èxit entre el públic femení que agraeix una història romàntica, més enllà de la carrincloneria rosa, i amb cert contingut de crítica social. Doncs bé, un somni llargament acariciat per qualsevol editor és descobrir una nova Jane Austen, és a dir, una autora que compleixi amb els nivells de qualitat de l’escriptora d’Steventon i que, alhora, ofereixi històries amb cert ganxo romàntic. Cada cert temps, algun editor descobreix alguna perla pseudo-austeniana que és degudament promocionada i a la qual es presenta convenientment emparentada amb tan aristocràtica filiació. Aquesta vegada és l’espavilat olfacte de l’editorial Errata Naturae el que ens presenta a una autora desconeguda per aquestes contrades, Rosamond Lehmann, la literatura de la qual s’associa a la contraportada amb altres grans com Katherine Mansfiled, James Joyce o Virginia Woolf, probablement més per proximitat històrica que per semblança estilística, però a la qual seria més convenient afiliar a l’estirp austeniana.

   “Invitación al Baile” proposa una d’aquestes situacions per les que la literatura anglesa sent debilitat i per les quals els lectors lliurem incondicionalment el nostre temps i els nostres diners. L’adolescent Olivia, 17 anys acabats de fer, afronta l’expectativa del seu primer ball en societat, una prova de foc per afirmar la seva encara immadura personalitat i, alhora, un repte majúscul per eixamplar uns horitzons limitats per un provincianisme reductor i un inevitable aïllament social. Des dels preparatius, la confecció del vestit, la recerca d’acompanyant, l’exhausta perspectiva d’un plaer compensatori i l’inevitable temor davant el fracàs o, encara pitjor, davant la invisibilitat, tots els estadis anticipants van apareixent amb puntual feresa i transformen la quotidianitat en espectacle. El contrapunt als dubtes i inseguretats de la jove Olivia serà l’afermada seguretat amb què la seva germana gran Kate prepara la seva posada en escena, conscient del seu poder de seducció i convençuda d’un triomf inevitable. Les dues germanes viuen els prolegòmens de manera diferent i en Olivia es barregen l’admiració i l’enveja per la serenitat amb què Kate prepara la seva posada de llarg. El moment culminant, la celebració del ball, extraurà de cadascuna d’elles el més característic dels seus diferents potencials, la coqueteria i la capacitat de seducció en la germana gran, la determinació en no desentonar i la lluita contra la resignació davant d’un escenari desconegut en la germana menor. El ball servirà també per mostrar un catàleg de tipologies de joves i grans, convidats i amfitrions, que cobreixen en tota la seva extensió el ventall psicològic i social d’un grup heterogeni, en el qual tenen cabuda el misantrop, l’esbojarrada, el tímid, el comprensiu o la extravertida. El fracàs i l’èxit s’acabarà mesurant per les expectatives confirmades i pels desitjos defraudats.

    Rosamond Lehmann va compartir amistat i companyia amb molts dels membres del grup de Bloomsbury, encara que mai va aconseguir l’èxit literari d’alguns dels seus insignes col·legues. “Invitación al Baile” demostra que hagués merescut aquest reconeixement amb escreix. Potser la va perjudicar el fet que, en un moment en què el modernisme exigia cert risc en la composició de personatges i situacions, Lehmann va preferir tractar temes i confeccionar tipus socials més acords amb la tradició literària de cent anys abans. Lehmann va rebutjar l’estil Virginia Woolf i va abraçar el to Jane Austen. Podria criticar-se-la pel primer però, per descomptat, hem de celebrar el segon. Amants de la literatura de Jane Austen: prestin atenció a Rosamund Lehmann. Ho agrairan.

    Esteve [10 de juliol de 2015]