‘Las leyes de la frontera ‘de Javier Cercas

Llegint la darrera novel·la de Javier Cercas, hom no pot per menys que sentir certa sensació de decepció. Per descomptat, en “Las Leyes de la Frontera” es donen els ingredients més purs de l’estil Cercas, aquells que han encimbellat al seu autor a un merescut altar literari gràcies a una gairebé quimèrica combinació de reconeixement crític i d’èxit comercial. Sens dubte, Cercas aprofita de nou aquest talent novel·lístic, aquesta precisió rítmica assentada en una mena de bucle narratiu en què el relat dels esdeveniments no s’avergonyeix d’una cadència repetitiva, sinó que, ans al contrari, es consolida com a relat insistent que, encara que sembla que s’aturi, no només avança amb fermesa, sinó que serveix com a mitjà d’afirmació argumental en la ment del lector, com una mena de seqüència algorítmica en què 0 després d’1 no és un retrocés, sinó més aviat un amarratge, un compte enrere per estabilitzar el relat, tot això, en definitiva, aplicat a detallar la història del fenomen quinqui en els anys de la transició (el quinquenni, si es permet la broma fàcil). Malgrat el maquillatge nominal, no és aventurat pensar en El Vaquilla o El Torete com models d’aquest El Zarco, protagonista absolut de la novel·la, vist a través dels ulls d’un pijo malencaminat company de corredisses, del policia que una vegada el va detenir i del director de presons que més i pitjor va arribar a patir-lo.

    Però aquesta perícia narrativa no impedeix que es mastegui un regust permanent de manca de convicció. I entre altres raons se m’acudeixen dues. La primera és l’estructura de la novel·la que, exposant la història del Zarco mitjançant les entrevistes d’un periodista a aquells que el van tractar amb l’objectiu d’escriure la seva biografia, pretén fugir de la convenció, de la biografia a l’ús, i acaba caient en l’innecessari, perquè en cap cas s’aconsegueix un retrat polièdric i alguns testimonis arriben a semblar superflus. La imatge del Zarco és massa uniforme i la intervenció tant del policia com del director de presons serveix a efectes dramàtics però en trames col·laterals, desviant el relat principal del centre a la perifèria. Això no seria especialment reprovable si no fos perquè la utilització de diverses veus produeix un efecte de distanciament que llasta l’interès. Tant en “Soldats de Salamina” com en “Anatomia d’un Instant” es retrataven uns personatges, sí, però éren esclaus d’una situació, d’un moment històric que els superava. En “Las Leyes de la Frontera” no existeix tal moment transcendental i, sent com és un retrat de personatge, requeriria potser una perspectiva més íntima i menys documental. La segona raó és una raó d’oportunitat. Ja sabem que la bona narrativa no té edat, però és fàcil convenir que el públic que va conquistar Javier Cercas amb “Soldats de Salamina” i amb “Anatomia d’un Instant” era un públic madur, de passats els 40, interessat en episodis poc coneguts de la Guerra Civil o en els entrellats polítics d’una Transició en bastants aspectes fantasmagòrica. Aquest mateix encert en l’elecció del tema podria traslladar-se a “Las Leyes de la Frontera”, un fresc del costat mangui, de la delinqüència cutre i de la marginació social durant la Transició, si no fós perquè la utilització pseudo-biogràfica del personatge del Vaquilla, en lloc d’endinsar-nos en el costat fosc ens aboca al reflex brillant del paper cuixé. Per massa coneguda, la història del Vaquilla (o de qualsevol quinqui-estrella de l’època) esdevé reiterativa, les seves aventures i desventures són lloc comú en l’imaginari popular i potser és aquesta una història que s’hauria d’haver explicat d’aquí a 20 anys.

    En resum, “Las Leyes de la Frontera” ens ofereix el millor de Cercas, la seva innegable destresa per atreure i mantenir l’atenció del lector, però equivocant l’elecció de l’anècdota i de la premissa històrica. Potser és que, en el fons, no és el mateix parlar de quinquis que de reis.

    Esteve [26 de setembre de 2012]