Cada cert temps ens arriba des d’Amèrica del Nord a bombo i platerets l’anunci de la definitiva “Gran Novel·la Americana”. Totes les literatures pretenen disposar d’una gran novel·la que representi el caràcter i la idiosincràsia del país, però la majoria d’elles assumeixen que la seva gran novel·la és una cosa del passat que ja ha quedat establerta definitivament i ningú espera o preveu la possibilitat d’una obra nova que desbanqui a l’anterior. La gran novel·la espanyola és el “Quijote” i cap editor en el seu sa judici gosarà publicitar una novetat com una cosa capaç de relegar d’aquest lloc preeminent a l’obra de Cervantes. Algú podrà discutir si “La Regenta”, “el Lazarillo” o algun Pérez Galdós no mereixerien aquest lloc d’honor, però el que no es discuteix és que per ocupar aquest espai privilegiat es necessiten anys i almenys tres generacions per modificar la pole position. El mateix passa en les altres literatures europees: la russa amb el seu “Guerra i Pau” (o el seu “L’ Idiota”), la italiana amb el seu “Els Promesos” (o el seu “El Gatopardo”), la francesa amb “Els Miserables” (o “Madame Bovary” o “A la recerca…”), i així successivament . Anunciar en cadascuna d’aquestes literatures el sorgiment de “la gran novel·la tal o qual” només pot sonar a acudit.

    Amèrica del Nord és diferent. La seva minoria d’edat literària impedeix que obres que mereixerien el qualificatiu de “Gran Novel·la Americana”, com “Moby Dick” o “L’Edat de la Innocència”, gaudeixin del consens de stablishment literari. Per això l’aparició de qualsevol nova novel·la amb un mínim d’entitat sigui considerada com la destinada a encapçalar el cànon literari del país. I ningú s’ho pren a broma. Ha passat en els últims temps amb “Submón” de Don DeLillo, amb “Meridià de Sang” de Cormac McCarthy, amb “Corre, Conejo” de John Updike, amb “El Periodista Esportiu” de Richard Ford, o amb qualsevol dels excel·lents patracols de Thomas Pynchon. Ningú pot discutir la sublim qualitat de totes elles, el que es discuteix és la fugacitat amb la que el mercat editorial upa i substitueix unes per altres. El torn ara li ha tocat a Franzen i la seva nova novel·la, “Llibertat”.

   Què necessita una novel·la per ser “la Gran Novel·la Americana”? En primer lloc, ser gran. Totes les citades superen amb escreix les 500 pàgines, condició sine qua non que exclou tàcitament a “El Gran Gatsby” de Scott Fitzgerald o “El Soroll i la Furia” de Faulkner. Evidentment, això de que sigui una novel·la i que l’autor sigui nord-americà (per cert, per què “americana” i no “nord-americana” si només es refereix als Estats Units? La literatura també és una forma d’imperialisme) es dóna per descomptat. Però a part de les obvietats, es requereix alguna cosa més i aquesta cosa més és el tema. Una Gran Novel·la Americana ha de tractar els temes que als nord-americans els hi semblen privatius del seu país i la seva cultura, com ara la família, l’amor, el poder, els diners, la corrupció, l’esport, la música, la política o la LLIBERTAT, vaja, com si a la resta del món aquests temes ens portessin al paire.

    “Llibertat” de Jonathan Franzen compleix amb les premisses i ho fa molt aplicadament. Narra la història d’una família, institució fonamental en el mapa estructural nord-americà, i de les disfuncions que l’afecten quan els seus membres anteposen les seves ambicions personals en forma d’amor extraconjugal, d’aspiracions polítiques, d’afany d’enriquiment ràpid, o de egoisme vital. Com no podia ser d’altra manera, tot això amanit amb les seves bones dosis de sexe, drogues i rock & roll, amb l’objectiu principal d’enllumenar la idea que darrere de tots els valors idílics que abanderen la societat americana s’amaguen els comportaments més sòrdids i menyspreables. Sent com són la família i la llibertat els dos pilars sobre els quals se sustenta la novel·la, un arriba a la conclusió que la segona només s’adquireix apartant-se i allunyant-se de la primera. Sòlida construcció dels personatges, desenvolupament coherent de la història, però està a la meitat de la novel·la el punt d’inflexió a partir del qual es produeix un crescendo en l’interès per la trama i un decrescendo en el rigor estilístic, sense que es vegi afectat de cap manera el missatge que Franzen ens vol fer arribar. Veient com se succeeixen els adulteris, els divorcis, les corrupcions o les deslleialtats, sembla gairebé que ens enfrontem a “la Gran Novel·la Anti-americana”. El problema, en aquest cas, és que Franzen no pot renunciar al seu ADN i tot el que de subversiu, atrevit i audaç, de crític amb l’autocomplaença i prepotència dels seus conciutadans ens ha captivat, s’ensorra amb un final que fa que “Llibertat” pugui ser considerada, ara sí, “la gran novel·la… típicament americana”.

    Esteve [5 d’octubre 2011]