‘Londres, NW’ de Zadie Smith

Si algú vol saber com és la part fosca de Londres, què s’hi amaga lluny de la concepció preestablerta de l'”anglicitat”, lluny de la imatge prefabricada de l’autenticitat anglesa, potser vàlida i fiable durant molts segles fins l’acabament de la II Guerra Mundial, quin és el modus vivendi dels ciutadans de l’extraradi i, sobre tot, quin és el seu modus operandi per fugir del món de la immigració i provar d’accedir a les zones més nobles del confort britànic, haurà de llegir ineludiblement Zadie Smith. Si hi ha un ADN específicament anglès, no en trobarem ni les restes a “Londres, NW”. Trobarem gent que aspira a absorbir-lo, a inocular-lo, tots exclosos del cercle tancat de la puresa racial, social i intel·lectual, ignorant que ni la residència, ni el treball, ni tan sols el passaport, poden atorgar una identitat només determinada per la tradició.

    “Londres, NW” fa un retrat inclement dels suburbis de la gran capital, atapeïts d’immigrants jamaicans orfes de mitjans i possibilitats per agafar embranzida i traspassar la frontera invisible que separa la condició d’extraterritorial de la veritable naturalesa patrícia. La gran majoria dels personatges es queda a les portes, però fins i tot aquells que, gràcies a l’èxit professional, deixen enrere els orígens per esdevenir membres de ple dret en els esglaons elevats de l’escala social, palpen l’entelèquia de la integració, la sensació d’exclusió que l’accident pateix respecte de l’essència. Però Zadie Smith no queda satisfeta amb aquest retrat panoràmic i, més enllà de la derrota social que dibuixa, posa el dit a la llaga en el fracàs personal dels seus protagonistes (matrimonis decebedors, relacions familiars explosives, maternitats insatisfetes i/o insatisfactòries, veïnatges desafortunats), tot plegat per dibuixar un mapa del nord-oest de Londres en el que, destacant per sobre fins i tot de l’ombrejat representatiu de la conflictivitat social, hi percebem clarament els punts negres que representen la fallida personal de cadascun dels individus. Evidentment que hi ha una crítica al voltant de la incapacitat d’incorporació d’un segment social a la plena ciutadania, però Zadie Smith també fa palesa la desfeta individual en la recerca d’una plenitud espiritual. I, a risc d’incórrer en un spoiler, el final és demolidor. Allò que pot sortir malament, acaba pitjor i el grau d’esperança (si aquesta es pogués mesurar per graus) a què poden aspirar els protagonistes és zero.

    Per si tot el que s’ha exposat fins ara no és prou aclaridor, convé acudir a les autoritats i cap veu està més autoritzada que la d’un mestre en el treball d’anàlisi crítica com és Javier Aparicio Maydeu, que en l’article “Criaturas Desazonadas”, publicat a El País amb motiu de l’aparició de la novel·la de Zadie Smith, dóna una autèntica lliçó magistral d’intuició i comprensió literàries. El llibre de Zadie Smith és fantàstic, però, això sí, deixa un mal cos que ni les notícies de la tele. Ara bé, l’article d’Aparicio Maydeu, sense ser nogensmenys extraordinari, parla de tot allò que té “Londres, NW” de descoratjador, estimulant-nos a llegir el llibre immediatament i, entre tanta banalitat crítica del “m’agrada/no m’agrada” (fins i tot, o sobre tot, en el mateix mitjà escrit),reconcilia el lector amb la professió de crític literari. I no em diran que no és d’agrair.

         http://cultura.elpais.com/cultura/2013/11/20/actualidad/1384965528_208352.html

    Esteve [18 de desembre de 2013]