‘Los desafortunados’ de B.S. Johnson
23
ag.
“Los Desafortunados” de B.S. Johnson va suposar en el seu moment una perdigonada en tota la cara per a aquells lectors que esperaven una novel·la convencional, de les que s’enquadernen i s’imprimeixen tradicionalment, i que es comencen a llegir per la pàgina 1 i acaben a la pàgina FI, en què la paginació segueix la seqüència numèrica habitual segons la qual després de la pàgina 20 ve la 21. No, “Los Desafortunados” és una caixa que agrupa una sèrie de plecs sense paginar, lliurement intercanviables, susceptibles de ser barrejats aleatòriament, i que componen una novel·la en la qual les regles es limiten a prescriure el començament pel plec PRIMER i el final pel plec ÚLTIM. Qualsevol ordre que se segueixi serà fruit de la llibertat del lector i de l’atzar del destí. És cert que ja el francès Marc Saporta es va atrevir amb aquest format en Composición nº 1 de 1962 i que Julio Cortázar va proposar recorreguts alternatius a la Rayuela de 1963, però el mèrit de B.S. Johnson resideix en l’íntima dependència entre fons i forma. Es podria pensar que el format trencador que assaja Johnson no és més que un artefacte concebut per sorprendre i distingir-se. Res més lluny de la realitat. L’anarquia seqüencial de la forma respon a l’anarquia mental del narrador, un periodista esportiu que cobreix partits de la Premier per un modest salari i que en el seu moment havia publicat una novel·la que va passar sense pena ni glòria, i que esprem la seva memòria per recordar una antiga amistat amb Tony, un brillant intel·lectual al que un càncer va derrotar en la joventut. El narrador no està segur de recordar amb precisió esdeveniments, itineraris, converses i situacions i aquesta incertesa s’avé perfectament amb la dispersió cronològica. Un sol fet roman immutable i presideix la narració des del primer moment (qualsevol que sigui aquest, segons l’ordre escollit): la malaltia de l’amic i el seu deteriorament físic i anímic. Si el flashback és un instrument majestuós per desplaçar la seqüència temporal, “Los Desafortunados” se’ns presenta com un flashback perpetu. O millor, com la impertinència del flashback. Si el passat és un país estrany, tant és l’ordre que seguim per intentar reconciliar-nos-hi i familiaritzar-nos amb ell. Qualsevol intent de periodització dels records ens conduirà a un d’aquests dos resultats: un ordre desordenat o un desordre ordenat. Que per al cas són la mateixa cosa.
Disposeu-vos a barallar els plecs com si d’una baralla de cartes es tractés i comenceu a llegir l’experiment de B.S. Johnson. Segur que de la barreja en surt una mà guanyadora.
Esteve [19 d’agost de 2015]