‘Los enamoramientos’ de Javier Marías
16
ag.
Sorprenentment, quan es comença a desenvolupar la intriga que ha de funcionar com a motor que faci avançar l’acció, és llavors quan la novel·la perd força. En absolut significa que Marías no aconsegueixi mantenir la tensió, introduir el dubte, exposar les possibilitats o enterbolir les certeses. Al contrari, el seu magisteri en l’art de modelar el bucle narratiu sobre el qual una i altra vegada tornen els personatges és innegable. I els seus sequaços, aquells que apareixen per donar entitat literària a l’equació (llegeixi’s Shakespeare, Covarrubias o Balzac), col·laboradors necessaris de primer ordre. Però aquesta segona part respon a la perfecció l’enunciat del refranyer: “digues de què presumeixes i et diré el que no tens”. Tan i tan bé mou Marías els fils de la qüestió tràgica de la trama, que oblida per complet l’ingredient còmic que tan bé havia barrejat en la primera part. Així, personatges com Francisco Rico o el pretensiós escriptor Garay Fontina, els retrats dels quals (veritable el primer, reals ambdós) exerceixen un contrapunt esplèndid a la història principal, desapareixen gairebé del tot deixant-nos aquesta sensació de buit que aletarga d’alguna manera el nostre interès.
Res d’això, però, pot entelar aquest magnífic èxit que és “Los Enamoramientos”. Per llançar-s’hi directament de cap i sense fer preguntes. Javier Marías dóna totes les respostes.
Esteve [5 maig 2011]