‘Pero hermoso. Un libro de jazz’ de Geoff Dyer

Són pocs els llibres de ficció que arriben a les llibreries en els que el fil conductor sigui el jazz. I això pot ser per diversos motius: la manca de públic entusiasta cap un gènere minoritari, l’escassetat de bona literatura sobre el tema o, simplement (compendi dels altres dos motius), la poca rendibilitat que s’augura a títols d’aquestes característiques. En definitiva, que les editorials no estan per la labor i, a pesar de títols emblemàtics com “El Invierno en Lisboa” de Muñoz Molina o relats mítics com “El Perseguidor” de Julio Cortázar, la resta de literatura presumptament jazzística no són més que peus de plana dins de trames més generals (algunes referències en l’univers Murakami, l’oxigen que es respira a “Rayuela”, el coixí sonor d’alguna novel·la negra o el “Novecento” de Barricco). Res a veure amb el cinema, que sí que ha tocat el tema amb assiduïtat, potser perquè les pel·lícules tenen banda sonora i la literatura no. Doncs estem d’enhorabona perquè recentment han aparegut dues obres que es submergeixen plenament en el món del jazz: El Chico de la Trompeta de Dorothy Baker, novel·la inspirada en el mític corneta Bix Beiderbecke, i “Pero Hermoso”, una sèrie de semblances literàries de grans noms del jazz.

    Geoff Dyer és periodista i novel·lista, ambdues coses a l’hora i ambdues amb ben guanyada reputació, i aquesta ambivalència es reflecteix en aquest llibre, fruit d’un treball acurat d’investigació i plasmació d’un lloable estil literari. Dyer fa un retrat de vàries de les personalitats més destacades de l’època daurada del jazz (Duke Ellington, Lester Young, Thelonious Monk, Bud Powell, Charlie Mingus, Ben Webster, Chet Baker i Art Pepper) i parteix d’una anècdota real, d’un instant plasmat en una fotografia, d’un moment puntual i documentat, per donar una dimensió literària als seus personatges. Cada retrat, doncs, té les dues cares d’una moneda: una creu, que seria la que l’arxiu biogràfic d’aquests músics ha deixat establert en l’imaginari jazzístic (la solitud de Pres, els silencis de Monk, l’esquizofrènia de Bud, la virulència creativa de Mingus, la bonhomia de Webster, la drogoaddicció de Chet o la seducció de Pepper) i una cara, el farcit literari amb que Dyer embolcalla els fets coneguts. Res de nou pel que fa a la metodologia. Aquest recurs, el de l’especulació literària per arrodonir l’esdeveniment històric, no suposa cap innovació i difícilment es por sostenir si no va acompanyat d’una destresa poètica que converteixi el fet aïllat i simple en mitologia i llegenda. I Geoff Dyer ho fa molt bé. Aconsegueix extraure de cada personatge un aura romàntica que ens apropa emocionalment a les penúries i grandeses d’aquests genis. Si no fos perquè seria una reducció fàcil, es podria dir que Dyer utilitza música d’ambient per introduir-nos en la música de jazz, però sense caure en cap moment en la inanitat de la música ambiental, ans el contrari, obligant-nos a prestar atenció a cada frase per no perdre de vista el tema principal. Dyer sap que coneixem el tema, que podem taral·lejar la melodia i que l’harmonia no ens és estranya, i es limita a aportar la seva improvisació, en cap moment rutinària i funcionarial, i sempre creativa i original. Per postres, un capítol final arrodoneix el llibre en dibuixar d’una manera molt personal i gens acadèmica un panorama del jazz des del seu desenvolupament a mitjans del segle XX fins l’estat actual de la qüestió.

    Tres retrets finals a aquesta edició de Mondadori: un, no haver inclòs les fotografies que esmenta Dyer i que serveixen de punt de partida en l’elaboració d’alguna de les biografies; dos, un farcit d’errors tipogràfics que fan pensar més en unes galerades que en un producte acabat; i tres, la deplorable decisió de traduir a l’espanyol el títol original, But Beautiful, nom d’una de les peces més emblemàtiques del jazz (i cavall de batalla d’alguns dels jazzistes esmentats). Res d’això, però, enfosqueix una realitat: aquest és un llibre indispensable pels aficionats al jazz i un llibre imprescindible per qui vulgui introduir-se en aquest fascinant món.

    Esteve [16 de febrer de 2014]