L’adolescència és un fragment de vida ben curiós. Quan hi estem immersos, no ens n’adonem que som una colla d’hormones revolucionades i, gairebé en tots els casos, impresentables i, fins i tot, indesitjables. A mida que va passant el temps, pensem en ella com una època dolça i feliç, potser la més envejada de la nostra vida i, per contra, en fem escarafalls quan observem el comportament dels que la pateixen en primera persona. Sigui com sigui, l’adolescència dóna peu a la nostàlgia, i els primers compassos d’aquella cançó preferida als 14 anys, el gest articulat d’un Madelman o la imatge de Fotomatón de la primera novia desperten en nosaltres aquella enyorança d’un temps millor en que tot era símbol d’un futur ple de promeses. Els anys, i sobre tot la realitat, ens ha posat a lloc, però això no evita que els records d’aquesta època prèvia a l’edat adulta ens arrenquin un mig somriure, en molts casos compartit generacionalment. Marta Rojals té 36 anys (segons biografia interior) i la narradora de la seva novel·la “Primavera, Estiu, Etcétera”, l’Èlia, si fa no fa. Això suposa que els records que marquen el territori del llibre siguin els d’aquells que van jugar amb els clics de Famòbil, que van tararejar cançons de Joy Division o Depeche Mode o Madonna (aquí ja mana l’estil de cadascú) o deien bambes a totes les sabatilles d’esport. L’excusa per aquest remember és la tornada de la narradora, l’Èlia, al poble de la seva infantesa,  i les seves connexions amb parents i amics, sortida d’un desengany amorós i d’un present laboral incert i arribada a terreny fèrtil per renovar amors i feina.

    Diré ara dues coses que no s’avenen: “Primavera, Estiu, Etcètera” és una novel·la excepcional i “Primavera, Estiu, Etcètera”  és una novella superficial. Anem a pams. Lingüísticament, estem davant d’una novel·la extraordinària, sorgida d’un esforç titànic per captar els més mínims matissos del parlar de la zona on es desenvolupa l’acció i d’on són originaris els personatges (Ribera d’Ebre). No es tracta tan sols d’una recerca sobre el llenguatge, sinó d’una absoluta implicació en la plasmació d’un ritme compost de paraules, onomatopeies, girs i modismes, barbarismes, cadències i, no gensmenys, mecanismes de puntuació. Tot aquests components estan al servei de la novel·la de manera que la converteixen en una narració oral (llegida en veu alta reflecteix millor el tarannà dels protagonistes, que no pas llegida en silenci), eficaç com a transmissió d’un estil de vida i d’un mode de parla. No és debades que aquest cabàs lingüístic forma part també dels estímuls sentimentals que provoquen l’aparició dels records infantils en l’Èlia, acomodada barcelonina en actitud i expressions. El llenguatge, doncs, és el catalitzador principal de la nostàlgia d’un temps, l’adolescència, i d’un món, el rural.

    Per contra, tots aquests records, lluny d’arrossegar-nos a una reflexió profunda sobre l’essència del pas del temps, es queden surant en la superfície. I és per això que, literàriament, sembla una novel·la intranscendent. La potencial possibilitat d’immersió en un terreny fèrtil per l’anàlisi de la contraposició entre món rural i món urbà, de la permanencia latent de l’amor no acomplert, de l’amistat mai incondicional i sempre sotmesa a l’interès personal, s’atisba a l’horitzó sense oferir-se’ns el camí per arribar-hi. De fet, esquivada aquesta línia, estem davant d’un poble como tots els pobles, d’uns pagesos com tots els pagesos, individualitzats només pel llenguatge, i d’uns personatges amb uns comportaments i reaccions subsumits en un model genèric, hereu directe dels culebrots de TV3.

     La confluència de tots aquest motius, aquesta desproporció entre la lluentor de les branques i la sequedat del tronc, fa que a un li quedi una sensació general: malaguanyat esforç lingüístic; malaguanyada magdalena de Proust.

    Esteve [11 de juliol de 2011]