Es nota. Se sent. Tarantino és present. Per als que necessiten poques paraules per fer-se una idea del contingut o l’estil d’un llibre, amb una en tindran prou: Tarantinià. Denis Johnson no és precisament un autor mancat de personalitat, imitador vulgar d’estils aliens, fotocopiador sense escrúpols o repetidor sense imaginació. Més aviat al contrari, la seva obra destaca per una originalitat indiscutible, capaç d’aprofundir en ambients sòrdids i personatges marginals (Ángeles Derrotados) o de plasmar l’estupidesa americana a la guerra del Vietnam (Árbol de Humo) amb una veu pròpia i intransferible. Qualsevol de les seves obres anteriors s’allunya de l’estereotip i dels tòpics d’una manera tan manifesta que arriba a ser difícil determinar de quina influències s’ha alimentat o de quines fonts ha begut. És cert que un pot emparentar-lo amb Faulkner o fer paral·lelismes entre la seva narrativa i la de Cormac McCarthy, però no deixen de ser afinitats electives més que automatismes adquirits. Però, aquí i ara, Denis Johnson ha decidit involucrar-se en la literatura de gènere i, ja se sap el que passa amb el gènere, o s’és molt mascle, o s’és molt femella.

    Per descomptat, estem parlant d’una novel·la negra i, per descomptat, els tipus són molt mascles i les dones són molt femelles. Per descomptat, el conflicte està en uns diners que no se sap d’on vénen ni a qui pertanyen. Per descomptat, un protagonista a mig camí entre la innocència i la mala bava es veu embolicat en una història de deutes, apostes i fideïcomisos. Per descomptat, hi ha ferits lleus, ferits greus i ferits morts. Per descomptat, hi ha els bons i hi ha els dolents, encara que ni uns ni altres tinguin el més mínim respecte per l’ètica i la moral, de manera que es fa difícil distingir entre aquests i aquells. Per descomptat, els perseguidors són taciturns i de poques paraules, mentre que els perseguits són loquaços i sarcàstics. Per descomptat, hi ha persecucions amb cotxe, trets i escenes de llit, alcohol, tabac i música. Però, malgrat tot el que es dóna per fet, que seria el farciment necessari perquè una història pugui ser qualificada de novel·la negra, Denis Jonhson mostra la seva personalitat literària amb uns diàlegs brillants (“-Aquí hi ha arbres per donar i vendre- va dir ell. -És per això que en diuen bosc. “), unes descripcions concises i poc o gairebé gens descriptives (” Els números de la ràdio deien que eren les 10.10. Asos i zeros. “) i un sentit de l’humor càustic (“Com et dius, senyoreta? -Mary. I tu? -Vés a la merda. – Això pensava jo.”). En definitiva, un toc personal que impregna de tal manera la història que impedeix discernir una novel·la de gènere com aquesta de totes les altres novel·les de Denis Johnson. Potser és que l’essència de Denis Johnson sigui el pulp i, després d’inocular a les seves anteriors històries unes bastides més literàries, l’apliqui a “Que Nadie se Mueva” amb tot el seu embolcall de novel·la negra.

    “Que Nadie se Mueva” podria titular-se “Que ningú badalli”, perquè el ritme és trepidant i el lector no té temps de pensar en la cadència del seu ritme respiratori. No hi ha altra possibilitat quan el protagonista   respon a la pregunta “- Quin pla hi ha? -De moment el pla és que no puc tornar enrere i tampoc em puc quedar aquí. El pla de moment és aquest.”

    Doncs entesos, sempre cap endavant.

    Esteve [10 de febrer de 2012]