‘La setena funció del llenguatge’ de Laurent Binet / ‘La séptima función del lenguaje’ de Laurent Binet
I això que el punt de partida és d’allò més engrescador. Roland Barthes, un dels semiòlegs més importants del segle XX, va morir atropellat a Paris tot just quan sortia d’un dinar amb el candidat a la presidència de la República Francesa, François Miterrand. Aquest fet històric serveix a Binet per desplegar tot l’arsenal de “French Theory”, és a dir, de teories postestructuralistes, de deconstrucció, de Derrida, de Foucault, de Kristeva, de Sollers i demés animals filosòfics francesos que van donar un tomb a la filosofia, escindint-la en dos grups antagònics, analítics i continentals. Suposadament, Barthes estava en possessió de la setena funció del llenguatge, una funció que havia esbossat el lingüista Roman Jakobson i que, pretesament, serviria per dominar l’art de l’argumentació i la retòrica i permetria un polític derrotar els seus adversaris en qualsevol debat. El complot està servit en forma de conspiració i Binet afina la ploma per apuntar cap a la novel·la de gènere, cap el polar, el policíac d’arrel francesa, amb dos herois: el comissari Bayard, assignat al cas, i Simon Herzog, un professor universitari que coneix els entrellats de la semiologia. I a partir d’aquí, le deluge, que diuen els francesos. Perquè tot plegat és un despropòsit que porta el lector a fer-s’hi mal. Un farciment innecessari de citacions filosòfiques, on els personatges parlen com si estiguessin recitant una tesi doctoral, on els estereotips arriben a ofendre la ignorància del lector (no la intel·ligència, perquè per ofendre aquesta caldria que Binet fes un esforç per fer-se entendre). Foucault parlant de biopoder mentre deixa que li mamin uns proxenetes, Kristeva com agent estrangera sotmesa a la loqualicitat i les barrabassades de Philip Sollers, Derrida i Searle enfrontats com dos púgils de barriada, lògies ocultes, sacrificis rituals, dos agents búlgars que inevitablement recorden els Dupont de “Tintín”, i una astracanada final amb màfia napolitana per acabar-ho d’amanir. Vaja, que acabes no tenint més remei que petar-te de riure per impotència. I jo diria que això no és bo ni desitjable. Sorprèn que Binet no s’hagi adonat del mal que li fa tot plegat a la novel·la, a no ser que hagi practicat allò de l’escriptura automàtica i ni s’hagi molestat en revisar el text un cop li van passar els efectes dels psicotròpics. En definitiva, que qui vulgui saber alguna cosa sobre French Theory, que furgui a la secció de filosofia, que qui vulgui una novel·la policíaca, que remeni a la secció de novel·la negra, que qui vulgui una novel·la intel·lectual, que llegeixi Proust, Joyce o Mann. La “Setena Funció del Llenguatge” de Laurent Binet només pot endreçar-se a la secció de boutades, de despropòsits. I és tan estranya la seva naturalesa, que potser fins i tot pot arribar a inaugurar un gènere literari: el de l’esperpent intel·lectual.
La Setena Funció del Llenguatge, de Laurent Binet. Traducció de Josep Alemany. Edicions 1984, 476 pàgines, 21 €.
La Séptima Función del Lenguaje, de Laurent Binet. Traducción de Adolfo García Ortega. Editorial Seix Barral, 448 pàginas. 21 €.