Dues dates: 1939 i 1940. Si admetem que som animals cronològics, hauríem d’anar per ordre, però estant el nostre pensament subjecte a les lleis de la causalitat, haurem d’invertir les dates i començar pel final. El 1940 George Orwell publica un article titulat “En el ventre de la balena” (recollit en l’edició espanyola en el llibre “El León y el Unicornio y Otros Ensayos”, Debolsillo, 2010) en què, prenent com a punt de partida la publicació en 1935 de “Tròpic de Càncer” d’Henry Miller, aprofundeix sobre l’estat de la literatura anglesa contemporània i confronta la validesa dels postulats modernistes (Joyce, Eliot, Lawrence) davant les noves formes literàries abanderades per gent com Auden, Spender o Isherwood. A grans trets, els primers eren elitistes, esclaus de la forma i la tècnica i aliens a la realitat; els segons, en canvi, eren populistes, compromesos i fidels a la idea marxista de la literatura. Segons Orwell, Tròpic de Càncer representaria una tercera via: davant la degradació social que els nous usos suposen enfront de les velles costums, davant l’aparent necessitat d’alinear-se políticament en uns temps convulsos, l’obra de Miller es presenta com a reflex d’una actitud passiva, de no cooperació, de “no sentir el menor impuls d’alterar o controlar el procés que experimenta”, com el Jonàs bíblic engolit per la balena. Orwell es pregunta si aquest quietisme és defensable i arriba a la conclusió que, si més no, és preferible a l’altisonant pretensió de veritat que defensen els engagés.

   Què tindrà tot això a veure amb “Subir a por Aire”, obra publicada un any abans? Doncs que en el cas que ens ocupa la teoria va venir després que la pràctica. “Subir a por Aire” no és més que la plasmació novel·lística de les idees que exposarà un any més tard. El protagonista, un tipus vulgar i mediocre que ronda la quarantena, immers en la crisi de l’edat, decideix trencar amb la rutina i els lligams familiars i s’embarca en un projecte gens ambiciós però freqüent en els tipus vulgars i mediocres: tornar al passat . A aquest impuls se’n diu nostàlgia i consisteix a recordar el passat com una cosa radiant, plena de felicitat i de plaer, a la que cal tornar per fugir d’un futur amenaçador. El passat és la infància i la joventut, un temps unit indissolublement a un lloc, el poble familiar; el futur ve determinat per un matrimoni infeliç, una paternitat irresponsable i una guerra imminent. George Bowling, el nostre home, s’apassiona davant la possibilitat de reviure el seu passat tornant a un poble que va deixar per no tornar-hi, experimentant aquells plaers que il·luminen els seus records i volent realitzar els somnis que va tenir vint anys abans i que mai va poder arribar a satisfer. Res no li importa de la guerra que plana sobre el seu cap. Només s’il·lusiona per tornar a veure la botiga del seu pare, tornar a l’embassament on va ser feliç pescant, reconèixer en rostres familiars entrevistos al carrer a vells coneguts, en definitiva, pujar a per aire. Però encara que el tango digui que vint anys no són res, tornar al passat és impossible (el passat és un país estrany, que dirien els anglesos), un topa sempre amb el present i el de Bowling és decebedor abans, durant i després de la seva excursió.

   I, tot i això, Bowling viu en l’acceptació, com Jonàs en el ventre de la balena, a les fosques, en un espai prou ampli, certament esclau del seu recipient, però aïllat dels embats de la realitat. El seu món es mou sense que ell sàpiga cap a on, confortat però per la calidesa i protecció que li ofereix el seu microcosmos vital. El problema és que un sempre acaba, com Jonàs, sent expulsat violentament de la balena.

   Esteve [29 d’agost 2012]