‘Submissió’ de Michel Houllebecq

Houllebecq és un virtuós del hula-hop. Més enllà de la llicència fònica, l’afirmació s’ho val perquè en la seva ja llarga trajectòria literària ha exhibit el seu mestratge en la tècnica de mantenir en equilibri inestable el instrument amb el que treballa. Un instrument tècnicament poc exigent i d’elaboració matussera, sense sofisticacions ni manuals d’ús, lúdic a un nivell estrictament individual, però fascinant des del punt de vista de l’espectador, i que requereix una sola habilitat: tenir cintura. I és que sense cintura, les històries d’Houllebecq caurien a pes un cop el impuls inicial que les dispara i la força centrífuga que les manté en moviment perdessin la inèrcia i davallessin per obra i gràcia de la gravetat. Però a força de cops de maluc aquí i allà, Houllebecq se’n fot de la gravetat i acaba llençant-se en braços de la lleugeresa. Per això sorprèn encara més que aquest home vagi sempre envoltat de l’escàndol, quan és evident que ni tan sols ell es pren a sí mateix seriosament.

“Submissió” és una novel·la que cal prendre’s tan seriosament com La Guerra de les Galàxies o El Planeta dels Simis. Sí, és clar, es pot especular amb la possibilitat de que França sigui governada en un futur per un partit islamista, igual que es pot deixar anar que la Terra acabarà essent dirigida pels simis o pels ànecs. Això últim és indiscutiblement matèria de ciència-ficció; allò primer és directament una boutade. Evidentment, pels que hem estat educats en l’escepticisme, no es pot negar rotundament la condició de possibilitat. El que sí es pot negar de totes totes és que això pugui produir-se en els terminis i segons les circumstàncies que “Submissió” planteja. Aquest punt de partida serveix Houllebecq per teoritzar sobre la transcendència del sistema educatiu en la instauració d’un model social, en la irrellevància dels programes econòmics com a instrument per assolir el poder polític (no és l’economia, estúpid!), en la constatació de que l’extrema diferenciació que semblen proposar els fonamentalismes religiosos no és més que un qüestió de matisos o en la idoneïtat dels sistemes poligàmics com elements d’optimització darwinista. Vaja, que Houllebecq reinventa La República de Plató i la plantifica al 2017. Però, si en la utopia platònica els poetes havien de ser expulsats, en la cinquena República francesa, els poetes (o, per reducció, els professors de literatura i els crítics literaris) tallaran el bacallà, perquè és a partir del seu magisteri que s’acaben instaurant els models socials i un nou catàleg d’usos i costums. L’habilitat de Houllebecq es manifesta en que, quan tot aquest castell teòric cada cop més agafat amb pinces amenaça en esfondrar-se, l’autor francès mou la cintura, dóna cop de maluc, i remunta el vol amb interludis literaris (Huysmans, Bloy, Guénon o Péguy), místico-religiosos (Rocamadour) o, no podia ser d’altra manera en l’obra de Houllebecq, sexuals (poligàmia, sodomia, Història d’O i misogínia). Tot plegat, incloent algun que altre episodi apocalíptic que contrasta amb la normalitat aparent del procés, esdevé en un divertiment, en un fast-food amb salsa picant que, lluny de fer que ens preguntem com s’ha portat a terme la manipulació de la carn, ens incomoda lo justet com per cercar un escuradents i netejar-nos les restes.

“Submissió” no és un manifest, ni tan sols un pamflet; no és un crit de socors davant una amenaça, ni és una profecia mil·lenarista. “Submissió” és un aro circular que per sí sol avorriria les ovelles, però que en les mans de Houllebecq (i, sobre tot, dels seus malucs) pot provocar la mateixa fascinació innocent que la contemplació de les flames d’un foc o les onades del mar. Però compte ! Ja se sap que el foc i el mar són forces incontrolables…

                                                                                                                                                                            Esteve [11 de maig de 2015]