Cada racó del món té la seva mitologia. Malgrat les profundes coincidències i semblances entre mitologies d’ací i d’allà, malgrat les vides paral·leles entre déus i herois del nord i del sud, malgrat una correspondència moral i espiritual gairebé calcada entre episodis que condueixen a l’Olimp, al Walhalla o al Paradís, totes les mitologies presumeixen d’una personal i intransferible especificitat, d’una entitat manifestament diferenciada i d’unes ensenyances peculiars que il·lustren el camí de la redempció salvífica. Això, és clar, sempre que parlem de mitologies històriques, per no dir primitives, aquelles que es remunten a milers d’anys enrere, aquelles en les que la tradició ha creat un monstre de mil caps, un sol missatge amb mil noms diferents, tan diferents i alhora tan semblants com la Hidra de Lerna de la mitologia grega o l’Ananta Shesha de la hindú. Però si un espai geogràfic ha creat la seva pròpia mitologia en temps recents aquest és la Nord-Amèrica dels darrers quatre-cents anys. Sí, ja sabem que els indis nord-americans tenien el seu propi Manitú i el seu propi Regne de Saguenay, però la colonització va arrossegar totes les mitologies precolombines al pou de l’oblit per instaurar-ne de noves, substitutes d’una vella manera de pensar i conformades per una fe cega en el progrés i en la modernitat. Si els primers colonitzadors d’Amèrica portaven impregnada la crosta del puritanisme cristià, les noves generacions van anar fer compatible aquesta mitologia d’arrel religiosa amb una nova mitologia basada en els avenços tecnològics i en el creixement econòmic. Es van anar abandonant uns déus per abraçar-ne uns altres. Venerar una divinitat volia dir venerar la màquina de tren; el camí cap el paradís es composava de vies de ferro i travesses de fusta.

    De tot això va “Sueños de Trenes” de Denis Johnson, una història senzilla en aparença, ambientada a principis del segle XX, sobre un treballador del ferrocarril que veu com les velles creences no impedeixen que la tragèdia es planti al bell mig de la seva vida i que es resigna a adorar els nous ídols de la mitologia americana, per una banda el progrés tècnic encarnat en el ferrocarril i en l’aviació, i per altra banda el panteisme derivat del transcendentalisme filosòfic emersonià de mitjans del segle XIX. Però per a Robert Grainier, l’estoic protagonista de la novel·la, abraçar aquests nous ídols no significa entregar-s’hi cegament, res de la submissió fanàtica ni de l’entrega incondicional. Ni adoració ni proselitisme, la resposta de Grainier a la desaparició de la seva dona i la seva filla serà d’una espècie de conformitat o, més aviat, conformisme, una submissió als esdeveniments emparada en una força interior que l’ajuda a sobreposar-se a les desgràcies. Aquesta resignació també pot tenir el seu origen en l’episodi inicial de la novel·la, aparentment insignificant, però revelador d’aquesta nova escala de valors mítica. Grainier participa en un intent fallit de linxament d’un treballador xinès del ferrocarril i això, en aquest nou paisatge mitològic, no és més que una temeritat que desperta l’ira dels déus en que creu Grainier. Els infortunis posteriors seran la resposta d’aquest modern panteó a l’agosarat comportament de Grainier.  L’insignificança d’un detall, que seria menor i irrellevant en mig de la cruesa i el salvatgisme de l’època, en la ment de Grainier, però, s’enquista amb la força d’un pecat culpable que, més tard o més d’hora, tindrà conseqüències. Quan aquestes arriben, Grainier sembla preparat i acata amb resignació la mort de la seva família i alhora assumeix la substitució dels vells déus per uns de nous, els que realment tenen la força de jutjar i castigar. Grainier arriba a l’incendi que ha destruït la seva vida i ni tan sols hi troba restes de la Bíblia: “si el Señor ni siquiera había conseguido proteger el libro que traía su Palabra, aquello le demostraba (…) que allí había habido un incendio más fuerte que Dios”. Una frase que simbolitza el canvi de paràmetres.

    Denis Johnson ha anat consolidant una carrera literària poc prolífica però fonamental per entendre l’imaginari nord-americà, ja sigui prenent com excusa la guerra de Vietnam (Árbol de Humo), l’infern de l’Amèrica profunda (Ángeles Derrotados) o el retrat inclement dels perdedors que poblen els contes de Hijo de Jesús, sempre amb una exquisitat narrativa que ja l’ha convertit en un autor mític. També.

    Esteve [23 de febrer de 2015]