‘Una temporada para silbar’ de Ivan Doig

Algú ho havia de dir: estem davant d’una novel·la extraterrestre. La literatura nord-americana recent traduïda a qualsevol de les llengües pàtries acostuma a situar la seva acció en grans ciutats tant de la costa est (Nova York, Boston, Miami) com de la Costa Oest (San Francisco, Los Angeles) o poderoses ciutats de llarga tradició novel·lística (Chicago, New Orleans ). És estrany trobar una narració que es desenvolupi en els Estats de l’Amèrica profunda, aquells que constitueixen el bloc central del país, conservadors per naturalesa i tradicionals per convicció. Una gloriosa excepció serien les novel·les d’ Annie E. Proulx, ambientades a Wyoming. Per això “Una temporada para silbar” d’Ivan Doig se’ns presenta com una novel·la extraterrestre, perquè l’escenari en què es desenvolupa l’acció és un petit poblet de l’Estat de Montana. ¿Montana? Per què serà que sona més a cantant adolescent o família mafiosa propietària d’un negoci d’apostes il-legals que a terreny fèrtil on construir una novel·la. Perquè, a veure, on dimoni està Montana?

    Però hi ha més motius per dir que aquesta novel·la és marciana. Estem el 1910. Una família formada per un vidu, estricte però just, i els seus tres modèlics fills orfes contracta a una guapa i agradable mestressa de claus que els anirà endolcint poc a poc la solitària existència (no sona això a Von Trapp i la dolça Julie Andrews cantant My favourite things?). El més gran dels fills, superdotat fins l’avorriment, reclamarà l’atenció del mestre de l’escola (casualitats de la vida, germà de la mestressa de claus) i exigirà d’aquest els majors esforços per esprémer les capacitats acadèmiques d’aquest noi de 12 anys. Entre petites gamberrades de canalla pròpies de l’edat escolar, el professor descobrirà que el talent del noi no està tant en les matemàtiques o la geografia com en el ¡¡¡llatí! Sí, sí, ho han sentit bé. ¿Llatí a Montana? Vaja, la vella Europa s’està oblidant dels seus orígens però queda un petit reducte de rebels a Montana que es resisteixen a renunciar a una llengua tan estimada entre els anglosaxons. Hi ha poques coses tan marcianes (si de cas, se m’acut la d’aprendre natació al desert del Gobi).

    Deixant això a part, la novel·la ens ofereix un repertori de llocs comuns de la infància i la vida escolar, narrats de manera entranyable i amb bastant poder de seducció, si no fos per un detall: Ivan Doig i els seus personatges es passen tota la novel·la fent-nos la goma (terme ciclista que es resumeix en un “ara ataco, ara em deixo atrapar i així canso al perseguidor, que no sap per quines peteneres li sortiré”). En efecte, el narrador ens va introduint en petits successos que semblen anunciar un conflicte dramàtic, per seguidament convertir-los en simples anècdotes. Se’ns adverteix d’un accident i acaba tractant-se d’un simple incident. Es vocifera una emergència i se´ns acaba oferint una trista incidència. Alguns capítols semblen de farciment i alguns desenllaços són d’una simplicitat supina. Però, malgrat tot això, la història es llegeix amb gust, ens ofereix alguns bons moments i, això sí, és molt recomanable per a aquells que planifiqueu una vacances a Montana o voleu desempolsar una mica el llatí de l’institut. Com? ¿Que ningú s’anima?

    Esteve [20 de Juny de 2011]