Poques coses sembla que puguin cabre en una habitació d'hospital, entre el llit on agonitza un vell i la cadira on li fa companyia un amic. I tanmateix, les paraules obres espais enormes: al contrari de Xahrazad, que a les Mil i una nits explica històries per salvar la pròpia pell, aquí l'amic, durant set mesos, n'explica per salvar l'altre de l'oblit. Les seves històries són fragments d'una memòria trencada, la dels centenars de milers de palestins expulsats de la Galilea, foragitats de les seves cases, tancats en camps i privats de tota forma d'existència que no sigui el record.
La cova del sol no és el fresc històric de seixanta anys de conflicte entre Palestina i Israel. Ni encara menys una epopeia heroica amb guerres i batalles. És un calidoscopi de vides truncades: les de tantes dones que es recorden del càntir abandonat a casa i del qual beu avui una desconeguda, desarrelada com elles; les de tants homes que han perdut les terres però mai el gust amargant de les seves olives; les de tants joves que no podran tenir ni records, tancats com viuen en un territori on no passa mai res fora d'alguna matança. I com un fil que lliga els grans d'aquest immens rosari, corre la vida d'en Jonàs, el vell que es mor, el pagès combatent que ha fet totes les guerres i ha entomat totes les derrotes. Elias Khoury, escriptor libanès consagrat ja internacionalment, ens ofereix una gran novel·la on escoltar les veus d'aquells que només coneixem silenciats per la realpolitik. Unes veus sorprenentment familiars, pròximes, pròpies, que, per sobre de la destrucció, parlen d'unes tremendes ganes de viure.
