Françoise d’Eaubonne publica El sexocidi de les bruixes el 1999, després de cinquanta anys d’escriptura i compromís polític, després d’haver introduït en la llengua francesa la paraula fal·lòcrata (1971) i d’haver encunyat el concepte ecofeminisme (1978). A partir del moment en què els homes es van apropiar de la fertilitat (mitjançant l’agricultura) i de la fecunditat (mitjançant la reproducció), la Terra i la dona van ser explotades seguint una lògica productivista. El patriarcat és, des de fa cinc mil anys, responsable del desastre ecològic i de l’esclavitud de les dones. La «caça de bruixes» és un episodi més d’aquesta dominació que, durant dos segles, va perseguir i va massacrar massivament les dones pel simple fet de ser dones i no bruixes. Una massacre que no es produeix pas a l’Edat Mitjana, com s’acostuma a creure, sinó en el moment en què s’expandeix l’humanisme (1450-1650). Sexocidi és la paraula apropiada perquè es tracta, sota pretext de bruixeria, d’una misogínia que s’abat sobre tot un sexe al qual se li ha assignat la responsabilitat del pecat original. Françoise d’Eaubonne diu NO al feminisme que busca incorporar les dones en els mecanismes del poder, per definició viril, el propòsit del qual és masculinitzar al màxim les dones per evitar que es feminitzi el planeta. Diu Sí a la mutació social que condueix al no-poder, a una societat en femení on l’ésser humà no se situa com un ésser dominant per sobre de la realitat, sinó com un ésser més enmig d’ella. Per poder fer-ho, és important recordar com va començar aquesta història i com ha anat evolucionant.
