Les qualitats del teatre de Sòfocles justifiquen la veneració de què va gaudir aquest autor atenès a la seva època. La destresa amb què condensa l'acció i dota el drama d'un suspens inquietant, l'ús d'un llenguatge clar, elegant i poètic per donar forma a uns personatges profundament humans, van convertir Sòfocles en el tràgic per excel.lència. Totes aquestes virtuts queden perfectament reflectides a Èdip Rei i a Antígona, les seves obres mestres. A la primera tragèdia, el jove Èdip mata el seu pare ies casa amb la seva mare, ignorant el vincle familiar que els uneix. Més tard, ja convertit en u nrei savi i just, Èdip investiga l'assassinat de l'anterior rei de Tebes... sense saber que aquesta noble recerca de la veritat l'acabarà destruïnt. Si la ignorància i la superbia d'Èdip tenen molt a veure amb el seu destí tràgic, l'orgull i obstinació d'Antígona i del seu oncle, el rei Creont, enfrontats pel dret a enterrar el cadàver del germà d'Antígona, comportaran també la mort o la desolació dels protagonistes d'aquetsta segona tragèdia. Al capdavall, com demostren aquestes dues obres, als virtuosos herois clàssics no se'ls permetien defectes com la supèrbia o la intolerància...