França, primera meitat del s. XIX. S’ha acabat la Revolució, Napoleó, enverinat, ha mort a Santa Helena. I, si a Europa li costarà de refer-se d’una commoció tan gran, França, la França de la Restauració Borbònica, no ho aconseguirà mai... Hi ha hagut de tot: guerres terribles, víctimes (d’una part i de l’altra), esperances frustrades, il·lusions esvaïdes, desenganys penosos, rancúnies, ràbia... Les consequències, a diferents nivells, són moltes.
La història de la duquessa de Berry, personatge d’aquest temps, la líder dels legalistes, n’és una de tantes. La tragèdia d’aquesta dona, destinada a ser reina, començà amb l’assassinat del seu marit. Fracassat l’alçament de Provença i de la Vendée, viuda (després d’onze anys) i empresonada a la ciutadella de Blaye, visqué el moment més penós de la seua existència.
Passa el temps: els anys, els lustres, les dècades, algun segle i, així i tot, la ciutat en conserva fresca la memòria. No debades, Maria Carolina de Borbó, duquessa de Berry, mare del delfí de França, hi ha sigut la seua presonera més il·lustre.
El 1981, record indeleble d’un viatge, em portí a casa la notícia. Durant molts anys, entendre què hi passà ha sigut per a mi una preocupació constant. Ara, quasi quatre dècades després, sent encara que el personatge no ha deixat d’inquietar-me ni la seua història tampoc
