Quan he estat conscient que les noves metodologies, paraules i pedagogies modernes així com les polítiques educatives, socials i culturals no són reeixides o transformadores en si mateixes sinó que depenen ?en gran manera? del professional o col·lectiu que les encarna, he començat a mirar-me a mi mateix de manera radical. La nostra acció política resideix i es produeix ?essencialment? en les estructures (digues-li cos, digues-li organització) del nostre fer, però, com diu val flores (2016), el problema és «que estem atipades de teoria queer i de narratives radicals o desobedients, mentre que els nostres cossos i organitzacions es desfan en la competència, l?ego, el càlcul de rendibilitat del discurs, l?acceptació complaent de les regles de joc institucionals, i en activismes que propaguen polítiques de coneixement de biaixos autoritaris que repliquen les regles academicistes del saber, així com el seu ordre meritocràtic i racista». Oleeee! Com puc alterar i atordir els models dominants de producció d?identitat? Com puc mostrar l?artificialitat de la meva identitat? Què és el que se li suposa a una e
