La poesia és en ella una llengua que es tornarà a imposar
com a únic mitjà possible de dir alguna cosa, en algun altre
moment de l'esdevenidor. Ara cal entregar-se al present
fluid, a l'acció revolucionària de la lectura. L'aigua entre les
coses s'articula des d'una paradoxa en el retenir d'una
fluïdesa vital que s'escola. Hi trobem, així, un cant a la vida
quan aquesta ha estat ferida per la pèrdua i la seva violència.
Clara Ballart hi traça el vertigen de la fluïdesa vertical,
sabent-se horitzontal o, més aviat, amb el do de la obliqu¨itat
de qui s'arrisca a la caiguda.
Del pròleg de Meri Torras Francès
