Per un canvi d’hàbit, tot i que estem en un món completament desorientat, i cada vegada més amb un capitalisme exacerbat -que inclús es nota en els rostres dels conciutadans de l’entorn-, la desesperació per viure amb una certa dignitat és vital per la vida dels humans i el seu entorn, sobretot quan ja sembla que el capitalisme que tots nosaltres portem dins, igual que el misticisme religiós i la seva avantatja de dos mil anys d’història que ens ofeguen. Necessitem una revisió de tot això que ens envolta com a societat i cada vegada és més urgent.
Quan sembla que tots els paràmetres, inclús corroborats per la mateixa ciència, diuen i ens parlen de canvi climàtic i de les seves possibles conseqüències poc encoratjadores, crec que potser ha arribat l’hora de tornar a reprendre una mirada, que es presenta com cada vegada més urgent, a textos sobre decreixement i les maneres d’organitzar-nos en un futur immediat, a partir de la vida quotidiana de tots nosaltres, cadascú des del seu barri o poble i treball, a partir de la immediatesa de tots nosaltres, cadascú des del seu barri o poble i treball, tan social com políticament.
Per canviar les coses i que d’alguna manera siguin menys agressives, partint del federalisme del poble i les persones fins a l’anarquisme, necessitem una societat més culta i crítica des de baix, un federalisme del poble i les seves ensenyances de cooperativisme, autogestió i solidaritat a la recerca d’una pràctica social que ens permeti viure en un món molt menys agressiu; que els anuncis de canvi climàtic així ens ho indiquen, i no podem esperar que siguin els polítics de sempre i les seves formes d’actuació les que ens treguin de l’impàs en que es troba el planeta Terra. I la nostra continuïtat com a espècie.
