La mort prematura d’una artista plàstica, la Berta, fa que el poeta, Jorge Rodriguez Hidalgo, en una mena d’enreveixinament ens proposi una lectura diferent de l’ànima quan l’art i la vida es dissocien. Una dona i una artista: Berta i Berta semblen defugir la unitat, però només ens ho sembla a nosaltres si no ens endinsem en el seu ésser i en la seva obra. Un alè i un traç per desvetllar-ne: BERTA o BERTA o BERTA. Una disjunció aparent que no volem resoldre, per bé que es dissol en la líquida emoció que el riu de la vida de la Berta i el de l’art que va conrear (com una altra confluència de Nil Blanc i Nil Blau) ens emporten: Berta de dues lleres i una sola riba. Una Berta fluvial, sanguínia i pictòrica, que esdevé un cant de Bertania. Heus aquí, entre paraules i imatges, els seus dons.
