La breu història dels Estats Units és el retrat dun imaginari exòtic que ha empeltat la nostra vivència cultural. Un poemari creat amb un llenguatge tallant i contundent, que teixeix una teranyina més enllà el somni americà i que reivindica una manera dentendre el fet creatiu.
El jurat del Premi Francesc Garriga va considerar que dentre els 52 originals presentats, lobra de la guanyadora era la que més sadaptava a les característiques que es consideraven pròpies, o ideals, per a un primer llibre de poemes, amb el valor de ser una proposta poètica agosarada, madura i ben estructurada. Dentre els mèrits a que reuneix lobra de Raquel Pena Martínez, cal assenyalar el sentit unitari amb què està escrit i, especialment, la contundència i riquesa de l'imaginari que presenta (un mosaic dels EUA), factors que el van fer destacar positivament enfront les altres propostes.
La breu història dels Estats Units és un llibre ambiciós i que ens presenta una veu poètica sòlida, amb un llenguatge tallant i contundent: no és un simple «recull» de poemes primerenc, dexaltació abrandada, sinó que shi percep una idea unitària, ben estructurada i agosarada, cosa que el converteix en un llibre i no en un recull de poemes. Dividit en quatre parts (uns estepicursors dinici contundent, amb la bandera que comanda mig món, que ve en so de pau i de guerra, que té esgarrinxades i que ha arribat a la Lluna; els veïnatges i la "faldilla sota genoll, el viso i les calces blanques de cotó"; la imatgeria cosmogalàctica de Carl Sagan la cursa espacial, la dèria interestel·lar, o la manera dalenar "duna Amèrica de botxins a contrapèl"), hi trobarem poemes en prosa, vers lliure, repeticions estructurals, telegrames, o microrelats dalta càrrega elèctrico-poètica.
Raquel Pena treballa a partir dun imaginari "exòtic", però que ja tenim totalment empeltat en la nostra vivència cultural. Així, lautora juga a citar referents i teixir una teranyina de noms, llocs, usos i costums: hi trobarem estepicursors (les bales dherbes que rodolen pel desert àrid, a loest americà), Cyndy Lauper, whisky, rifles, la perruca de Dolly Parton, Hollywood Hills, el Lincoln descapotable i la mirada de Jackie Kennedy, cowboys deslletats de la pàtria, Buster Keaton, una zona zero improbable, Barbara Streisand (ah, l'amor!), llistes, el valor del Dow Jones i el puix-up, la trampa de Charles Manson, el maccarthisme sanguinolent, David Bowie, Nina Simone o Martin Luther King. Hi són tots, i tots brillen, al lloc que els correspon.
Més ençà no tot ha de ser lenllà del somni americà, també hi pouen referents desta per casa, una evocació que reivindica, també, una manera de mirar el món i dentendre el fet creatiu: Ia & Batiste, Maria Cabrera, Pascal Comelade i Pau Riba (anotis aquí la providència galàctica, pertinentment connectada a Carl Sagan), Joan Colomo, Pere Quart, Míriam Cano o el predecessor en el palmarès Joaquim Cano.
"Mirar-te és el final.", diuen els darrers versos del llibre. Fet el viatge i païda la lectura, gaudit cada gir i cada esclat, nestem segurs que aquest no és pas el final, sinó un inici prometedor i entusiasta. Francesc Garriga sempre afirmava que un dels problemes més comuns entre els joves poetes (que seguia amb molt interès i de molt a prop) és que tenen més necessitat dexpressar-se que no pas coses a dir. Raquel Pena Martínez té ganes de jugar què seria, si no, la poesia? i té moltes coses a dir. Si a més de tenir coses a dir, lautor té una manera personal de vehicular el discurs a través duna mirada pròpia i un llenguatge identificable aleshores ens trobem, realment, davant duna veu a tenir en compte
