"La doctrina càtara, des del segle x fins al xv, va ser una modalitat arcaïtzant, però en certs aspectes innovadora, del cristianisme que féu una interpretació literal dels preceptes dels Evangelis; com és lògic, si els càtars eren els bons cristians, això és que hi havia uns mals cristians: els catòlics que, imbuïts d'una forma espúria de cristianisme que en traïa fins i tot els principis més bàsics, els perseguien com a heretges i, per això, els condemnaven a morir cremats a la foguera."
