Lluny de viure-la com a virtut pietosa, la Compassió va ser per a Jesús la praxi de la seva de-construcció de la lògica del poder, i de la subversió del paradigma religiós del Temple. El relat evangèlic (Mc 5,25-34) de la dona que patia pèrdues de sang i es va atrevir a tocar el mantell de Jesús –malgrat la prohibició de la llei, per a la qual era una «impura»– és interpretat no només en clau d'apoderament i subversió del codi religiós sinó també de creixement interior, tant per a Jesús com per a ella. Tots dos, cadascú des de la pròpia sensibilitat i experiència vital, s'encaren amb el «límit» –condició inherent a l'ésser humà– i l'afronten amb valentia, confiança i obertura a l'altre/a. Gràcies a ella, Jesús creix en humanitat. Gràcies a Jesús, ella també. La Compassió/compassió, praxi subversiva en tant que dinamisme de Vida, la qual té la darrera paraula sobre el sofriment i la mort.
