L’enyorança és del temps balança penja d’un rampell i d’estirar un fil. Cavar un pou, sempre més avall i més avall, fins a tocar fusta. Extreure amb paciència el tresor antic allí enterrat. I de camí trobem els grotescos remeis pal·liatius que ens (auto)mediquem per dissimular(-nos) les arrugues de la decadència física. Quan la realitat esdevé un espècimen ferit de mort, l’hem d’encerclar si la volem capturar. Per enganxar la veritat in fraganti no s’hi val a saltar-li a sobre.
