L’espai d’un instant és una novel·la fonamentada en la mirada particularíssima del seu protagonista i narrador. Barceloní de l’Eixample, emigrat a Manhattan, retornat a un barri Xino en venda o estiuejant juvenil a Mallorca, quan ens explica el seu pas pel món no es fixa en les fites ineludibles del seu argument vital, sinó en aquells moments de trànsit, sobretot, aquells que passats els anys queden als intersticis de la memòria de cadascú. Estampes d’interior o derives urbanes, instants sense importància aparent, però que al capdavall resulten atzarosament reveladors. Agrupats per temes segons una estructura que força a deixar de banda la noció convencional d’argument i causalitat, tot el protagonisme recau en aquests moments epifànics, en les relacions poètiques entre ells, en els espais canviants on —i des d’on— el protagonista observa i... viu.
Sota l’advocació de Georges Perec, Daniel Cid ha escrit una novel·la formalment atrevida, de prosa transparent, però que no defuig l’apunt líric, la frase rotunda o la reflexió perspicaç; i que entre els records que van de la infància a l’edat adulta del narrador, entre amors fugaços, la mort del pare, viatges i trasllats, explora conscientment els límits del gènere a la recerca, en darrer terme, d’una expressió essencial del que és viure.
