Lestiu del 1883, Jacint Verdaguer va trepitjar per segona vegada el Pallars. De la Seu dUrgell i Organyà va tramuntar els contraforts del Boumort i es va dirigir cap a la Pobla de Segur, Gerri de la Sal, Peramea, Montcortès i els pobles, cims i estanys de la vall Fosca. Van ser a tot estirar set dies, però set dies intensos, aprofitats a bastament. Part daquestes vivències les va reflectir en els apunts duns quaderns de viatge, quaderns que daltra banda no va publicar i que van ser redescoberts més de cinquanta anys després de la seva mort.
Estanys datzur i verd és el seguiment de les passes de Verdaguer daquell estiu pel Pallars. Lanàlisi dels manuscrits originals, inclosos alguns textos inèdits, així com la troballa dalguns testimonis de lèpoca fins ara pràcticament desapercebuts, han permès de refer una nova cronologia dels esdeveniments. Aquests materials també ajuden a intuir com i quan es van escriure alguns dels escrits pallaresos més coneguts de Verdaguer, com la «Cançó del raier» o la versió de la llegenda de «Lestany de Montcortès» que lescriptor va publicar de manera pòstuma el 1905.
El poeta es va deixar captivar per les tradicions i els paisatges daquestes terres i els va cantar també al poema Canigó, encisat com estava per les «constel·lacions destanys datzur i verd» que un dia va veure i trepitjar.
