I fer una passa o no fer-la, / igualment, / vol dir precipitar-se es llegeix a Fosca negra, un llibre que és un paisatge dur, angost, cremat. No sé si l Apocalipsi ja s ha esdevingut o si està a punt de llançar-se sobre el món i sobre les paraules que l anomenen, però els poemes de Fosca negra es vinclen abans de resistir-se a la intempèrie, els poemes ploren abans d agafar-se amb ungles a la vida. Jamai hi haurà llavor , diu un altre vers, que dibuixa un món que sona desesperat, sense rendir-se a la desesperació, perquè hi són els mots, perquè les àncores són les paraules per dir, per situar, per veure-hi enmig de la foscor. El poemari sencer és un viatge i és un viatge visionari, més enllà de l esperança i més enllà del desesper.» Lucia Pietrelli A Fosca Negra, Joan Tomàs Martínez Grimalt vaticina una foscor on enfangar-se en la febre de temences atàviques. S enfronta a la temptació d una mirada encarada a presagis funestos. La riba del futur encara és molt enfora. Sols en guaiten, part damunt l horitzó, els cims més alts i esponerosos. Tot allò que abasta la vista és un territor
