L'hora de Gandhi és un assaig revelador de l'actualitat del pensament del polític indi: la possibilitat de passar d'una situació política injusta a una altra de més democràtica de manera pacífica i sense violència, i el debat entre el concepte modern de sobirania i el de sobirania compartida com una visió alternativa del poder. Les lluites no violentes per la pau, la llibertat i la democràcia han estat cabdals en la majoria dels grans moviments populars dels darrers cent anys: campanyes contra el govern colonial, contra el règim comunista de Polònia i d'altres països del teló d'acer i contra l'apartheid a Sud-àfrica. L'error més generalitzat sobre la lluita política i la construcció d'una nació és que la violència sempre és la clau per derrotar la injustícia i lluitar contra una dictadura. Gandhi creia que una llei injusta era un insult a l'amor propi, a la dignitat i a la consciència dels ciutadans i que creava una divisió inacceptable entre l’individu i la seva experiència de la veritat. Com assenyala Ramin Jahanbegloo, durant el segle passat, seguint el seu ensenyament, figures com Martin Luther King, Nelson Mandela, Desmond Tutu, el Dalai Lama, i altres de menys conegudes com Maulana Azad i Khan Abdul Gaffar Khan, entre moltes més, han practicat el poder de la no-violència. I als nostres dies el seu exemple es pot trobar en fenòmens com el de les «primaveres àrabs» o el moviment verd de l'Iran, que demostren que es pot desafiar els règims opressius no amb la força de les armes, sinó amb la força de l’esperit.
