Li dèiem Bebeto perquè tothom li cridava Bebeto i no ens importava quin era el seu veritable nom. No sabíem gran cosa d'ell. Només que era major que nosaltres i que sempre estava assegut en les graderies mirant-nos jugar. Sempre estava en les pistes. Sempre. Com les porteries o les ratlles gastades del terreny de joc. Com les flors que tornaven a créixer cada primavera entre les esquerdes del ciment.
